Els exabruptes que han proferit els líders de la dreta i l’extrema dreta espanyola, deixa ben a les clares la poca visió d’estat que tenen els mal anomenats constitucionalistes i defensors de l’estat de dret. Els seus comentaris i critiques als acords, a més de les arengues que fan, dirigides a la gent de bona fe, que es creuen a fe cega el que diuen i que, per tant, surten al carrer a defensar Espanya creguts que aquesta és a punt de trencar-se.
Vegin i escoltin les seves declaracions per comprendre les manifestacions que es produeixen davant la seu del PSOE a Madrid i que, segons sembla es produiran a totes les places de les principals ciutats i pobles d’Espanya.
Com ja hem vist i escoltat ho consideren del tot il·legal, no només és això, quan parlen del pacte fan referència a Puigdemont, continuen insultant-lo i declarant que Sánchez ha pactat amb un pròfug de la justícia espanyola. Tots els que intervenen parlen d’un xec en blanc, d’un atac a la judicatura, d’haver cedit a un xantatge i altres expressions totes elles criticant i condemnant el pacte. Podem considerar-los com a polítics d’estat o simplement persones que encara no han acceptat el resultat de les urnes?
Resulta simptomàtic el rebuig de la judicatura al pacte, especialment per la inclusió del lawfare. Tothom es pot equivocar, però no els jutges o tribunals i, en el cas que es descobreixen casos de joc brut o sentències excessives o fora de lloc, temen que es consideri un atac a la justícia en general, d’aquí el seu posicionament.
Voldria destacar el comentari de l’advocat i activista pels drets humans, Jaume d’Urgell, quan declara el següent: Negar l’existència del lawfare (i els seus satèl·lits, el periodisme delictiu, els atestats policials engreixats o directament falsejats, la destrucció de proves, la persecució de lletrades i l’assalt als seus despatxos, el corporativisme mafiós, les ingerències empresarials, la policia política, la xacra de l’elecció de jutge) a Espanya el 2023 és com negar l’existència del sol. Les associacions de la judicatura s’han posat en evidència fins al punt de perdre, de llarg, el sentit del ridícul. I alerta, per descomptat que hi ha moltes professionals íntegres, però “negar el lawfare és un disbarat”.
Tornant a l’amnistia, resulta insòlit que la de 1977 es consideri legal i aquesta, que es debatrà al Congrés, ja la titllen d’inconstitucional. Si retrocedim en el temps podem afirmar que, un cop acabada la guerra civil, només a Catalunya van haver-hi 81.000 persones processades, 78.000 imputades en consells de guerra, de les quals 3358 van ser afusellades i 648 van morir a la presó. A més s’hauria de tenir en compte les depuracions, els exilis, els camps de concentració i els desapareguts. Cap d’aquelles sentències han estat anul·lades o modificades i aquella amnistia (legal?) va salvar-li el cul a molta gent.
La millor defensa de la llei d’amnistia que s’ha de debatre ens arriba del Regne Unit i, el conegut periodista, Josep Ramoneda, ho ha reflectit en un article titulat: “Apostes que valen la pena”. A causa de la seva extensió, els convido a llegir el resum que he elaborat a partir del seu magnífic article.
És significatiu que el Financial Times hagi d’explicar a la dreta espanyola per què l’amnistia és, en aquest moment, un instrument interessant per encarrilar el conflicte amb Catalunya. Certament, cada país té la seva història i les dretes com tot en són una expressió. I en un moment de radicalització dels partits conservadors europeus, amb l’autoritarisme post democràtic quallant a tot arreu.
Què diu el Financial Times? Que l’amnistia és una aposta que val la pena. Reconeix el risc que corre el president Sánchez, ja que Puigdemont podria incomplir l’acord més endavant. Expressa la distància respecte l’independentisme que pertorba i polaritza i fa difícil un govern estable. Però recorda els efectes positius d’amnisties anteriors i afirma que ara respon a un interès públic, com demostren els efectes dels indults. I, en tot cas, la via de les protestes i del recurs permanent als tribunals porta el PP a un carreró sense sortida. si només coincideix amb l’extrema dreta.
Què pretén el Financial Times? Senzillament, que les coses s’encarrilin per la via política democràtica, buscant vies de sortida a l’excepcionalitat. I tornar així a l’àmbit del que és raonablement possible. La qual cosa té una exigència difícil de complir en l’estat d’irritació d’una part de l’aparell de l’Estat: el respecte mutu.
L’advertència del Financial Times arriba en un moment crític, en què el PP ha mobilitzat sense escrúpols sectors afins de la judicatura i demostrant que la separació de poders és limitada fins a portar l’amnistia a la taula del poder judicial, on té una majoria forçada per la negativa de fer la renovació pendent des de fa cinc anys. On és la imparcialitat de la justícia quan pren la iniciativa de pronunciar-se sobre la qüestió, abans d’hora i sense que se li demani?
