Abans d’escriure aquest article, he visionat de nou el discurs de Puigdemont a Brussel·les i he llegit dos cops el pacte que s’ha signat. També he prestat atenció a la premsa, especialment la de Madrid i les xarxes socials. No puc entendre determinades actituds, així com el rebuig i les manifestacions de Madrid contra l amnistia i el pacte.
El suport de Carles Puigdemont a la investidura de Pedro Sánchez obre una nova etapa política a Espanya i a Catalunya. Una mostra de la importància del pacte és el calibre de la munició dialèctica de la dreta i l’extrema dreta espanyoles i la grandiloqüència de les seves arengues patriòtiques. L’expresident de la Generalitat aterra a la política interna pragmàtica sis anys després amb un acord que és, sobretot, el pacte d’un relat. Puigdemont i Junts pacten l’amnistia i posen les bases per a una taula de negociació entre partits amb un verificador internacional. Però abans d’asseure’s pacten amb el PSOE un relat que admet que el conflicte és històric, que el seu inici cristal·litza amb la sentència del TC sobre l’Estatut i que només la política en democràcia per canalitzar el conflicte i resoldre’l.
Bàsicament, el pacte és un acord en el desacord, que en positiu serveix de relat compartit i justificatiu i que en negatiu té les conseqüències d’inflamar encara més la política espanyola, que no escatima mitjans contra el president socialista. Amb la taula parada, durant la legislatura, Junts començarà a negociar les tradicionals reivindicacions del sobiranisme en matèria de reconeixement nacional, pacte fiscal… Puigdemont ha acordat una amnistia, que no és poca cosa, i li ha demostrat al PSOE durant la negociació que només era qüestió de temps que la utilització política de la judicatura els afectés. El pacte és un monument al pragmatisme de Junts i del PSOE i està bé que ho sigui. Tots dos han cedit: ni cobrament per avançat ni Puigdemont tornarà emmanillat.
L’acord anunciat per Junts i PSOE, sumat al que fa uns dies van tancar ERC i PSOE, confirma un canvi d’escenari tant per a la política catalana com per a l’espanyola. En el millor dels casos, pot obrir una nova Transició. En tot cas, suposa un pas decisiu per tornar el conflicte de sobiranies al terreny de la política. La pactada llei d’amnistia, de la qual encara no es coneixen els detalls i que no serà fàcil de concretar i d’aplicar, ha de permetre deixar enrere la judicialització i la repressió que pateixen milers de ciutadans. El gir que han fet tant Puigdemont com Sánchez és, en tots dos casos, important i necessari. És una aposta conjunta pel diàleg i la negociació i, per tant, per girar full a la radical incompatibilitat que es professaven les seves dues famílies polítiques. Davant l’onada de la dreta extrema del tàndem PP-Vox, els socialistes espanyols han fet de la necessitat virtut, i han oblidat el veto a Puigdemont i a l’amnistia, mentre que els independentistes han decidit aparcar de facto la unilateralitat i la dita “confrontació intel·ligent” per baixar al terreny de la negociació.
Només cal veure del document subscrit entre el Partit Socialista Obrer Espanyol i Junts per Catalunya i veure l’enrenou que s’ha organitzat per part de la dreta, mitjans de comunicació espanyols, la totalitat de les associacions judicials i de fiscals, els inspectors d’Hisenda i les convocatòries d’organitzacions diverses, des de la CEOE a la Conferència Episcopal per denunciar i oposar-se al pacte signat firmat, per tal de calibrar el que suposa que Pedro Sánchez i Carles Puigdemont hagin donat el tret de sortida a la legislatura espanyola. L’acord recull des de l’amnistia a una negociació cara a cara per abordar el reconeixement nacional de Catalunya, on Junts proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya. També una modificació de la Lofca perquè s’estableixi una clàusula d’excepció a Catalunya, que reconegui la singularitat en què s’organitza el seu sistema institucional i que faciliti la cessió a la Generalitat del 100% de tots els tributs que es paguen al seu territori.
Però la importància del pacte i les seves expectatives cal buscar-les en dos punts: l’amnistia i el mecanisme internacional que tindrà les funcions d’acompanyar, verificar i fer seguiment de tot el procés de negociació i dels acords que s’assoleixin. Vegem-ho. La llei d’amnistia inclourà tant els responsables com els ciutadans que abans i després de la consulta de 2014 i del referèndum del 2017 han estat objecte de decisions o processos judicials vinculats a aquests fets. L’acceptació del lawfare, que ha estat motiu de discussió fins a l’extenuació, ha entrat per una via indirecta: Les conclusions de les comissions d’investigació d’aquesta legislatura es tindran en compte en l’aplicació de la llei d’amnistia en la mesura que es puguin derivar situacions compreses en el concepte de lawfare o judicialització de la política, amb les conseqüències que, si és necessari, donin lloc a accions de responsabilitat o de modificació legislativa. Aquí hi ha hagut i hi continua havent un cavall de batalla que veurem com resol la llei d’amnistia quan es presenti dilluns al Congrés dels Diputats.
Artur Mas i Xavier Trias son dos exemples de la guerra bruta que van patir en el seu dia.
L’acord és, sobretot, una autopista per on poder circular a partir d’una mena de preàmbul, que PSOE i Junts comparteixen a l’hora d’explicar per què hem arribat fins aquí. Tots dos partits es remunten als Decrets de Nova Planta que van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya, conseqüència de la caiguda de Barcelona l’any 1714. També constaten que les qüestions lingüístiques i culturals han estat objecte d’una limitació legal severa, i fins i tot d’una prohibició i persecució activa, per concloure, que això ha comportat que una part de la societat catalana no s’hagi sentit identificada amb el sistema vigent a Espanya. En complir-se aquest dijous el novè aniversari de la consulta del 9-N, són significatius els molts equilibris que s’han fet pel referèndum de l’1-O. La Generalitat va promoure, una consulta el 9 de novembre del 2014 i, després, un referèndum d’independència l’1 d’octubre del 2017 tots dos suspesos i anul·lats pel TC, amb una gran participació a favor de la independència de Catalunya, assenyala el document.
El que pot acabar sent la pedra angular de l’acord és el mecanisme internacional de verificació. Si això que no és una taula, pel que té per a Junts de maleït el nom, i que es denomina mecanisme, que es reunirà mensualment, el partit de Puigdemont ho converteix en un jo et dono, tu em dones permanent o, al contrari, la legislatura es col·lapsa i es va a noves eleccions, el recorregut a realitzar pot ser important. A Junts, el fet de no tenir parcel·les de poder a defensar, són fora de les principals institucions catalanes, li hauria de permetre de concentrar-se a defensar la posició a Madrid i anar arramassant poder a cada negociació. I plantejar amb l’autoritat que donen els set diputats els temes més conflictius.
Aquesta serà, com mot bé manifesta el periodista, José Antic, a partir d’ara, la partida a jugar i el veritable termòmetre per valorar la temperatura de l’acord signat aquest dijous a Brussel·les.
