Sembla ser, com manifesten alguns, que comença a ser evident que el PSOE no pensa fer res per a aconseguir el vot de Junts. La seva opció, com més va més descarada, va en la línia que Junts els vots gratuïtament, com ha fet ERC aquests últims sis anys, jugant amb l’amnistia com a xantatge efectiu i personal contra Puigdemont i amb la pressió mediàtica com a via de pressió sobre el partit.
En l’entorn socialista l’entusiasme és deslligat i no tenen cap dubte que la maniobra d’acorralar Junts els funciona bé. Els socialistes espanyols tenen molt acreditada aquesta capacitat de creure’s els seus muntatges. Però, en aquest cas, comença a sorprendre la irresponsabilitat que demostren. Anar cap als seus propis interessos.
Irresponsabilitat perquè juguen sense xarxa protectora.
A tot o res. Si no pacten hi haurà eleccions, perquè no podrà haver-hi un pacte en l’últim segon. Hi ha, per exemple, socialistes que diuen que arribaran a la primera votació sense acord i que abans de la segona cediran acceptant el mediador i Junts haurà de votar que sí. Però això és una fantasia. Perquè no és qüestió de votar que hi haurà un mediador, sinó d’acordar qui és. Amb nom i cognoms. I un personatge amb reputació mundial no s’improvisa en quaranta-vuit hores.
Sánchez es pot trobar amb les eleccions en els morros molt fàcilment. I el fet sorprenent és que, si passa això, en el segon acte té totes les de perdre. La seva única opció de ser primer ministre amb tota claredat i seguretat és precisament ara.
Entenguem-nos: Si es tornen a fer eleccions el resultat més previsible és que tot continuo igual, amb la possibilitat que PP i VOX obtinguin majoria absoluta. Allò que és matemàticament molt difícil és que la coalició entorn de Sánchez pugui guanyar suficients escons per a no necessitar Junts o Junts i ERC novament.
Les dades són clares. Amb els mateixos vots que el PP va obtenir a les eleccions del 23 de juliol, sense haver de guanyar ni un, tan sols amb petits canvis en algunes demarcacions, ja tindria bastant per a obtenir la majoria absoluta. Un càlcul del repartiment dels últims escons atorgats demostra que el PP i VOX en realitat van perdre les eleccions únicament per 11.439 vots.
Per tant, el risc per a Sánchez és objectivament altíssim: per no haver volgut encarar la solució del problema català molt probablement regalarà la governació de l’Estat espanyol al PP i a l’extrema dreta, o afavorirà una repetició que tampoc li farà cap bé. La possibilitat més clara és que el PP guanyi, però la segona és que ni PP-VOX ni el bloc configurat entorn de Sánchez aconsegueixin cap majoria i que, per tant, al gener tot torno a quedar en mans de Junts.
Xifres. El parlament espanyol té 350 diputats. Imaginem que el PP puja, però li falta només un escó per a la majoria absoluta; obté 174. I Imaginem que el bloc de Sánchez creix fins a empatar i obté també 174 vots, que seria créixer moltíssim. Fins i tot en una situació com aquesta hi hauria com a mínim dos diputats fora de la dinàmica dels blocs. I és molt difícil d’imaginar que Junts obtingui només dos escons en una repetició electoral. De manera que tornaria a tenir la paella pel mànec. I no únicament això, sinó que podria negociar amb molta més duresa que ara. Sánchez, per tant, es trobaria en una posició de més feblesa que avui.
La seva millor opció per a ser president la té, doncs, ara. Aquesta és l’opinió del catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, en un article llegit fa pocs dies. Coincideixo totalment amb la seva opinió, si Sánchez per no encarar el problema català i no obtenir els vots de Junts, provoca noves eleccions i les perd, lliurarà el govern d’Espanya a PP-VOX.
Però ell sabrà els motius per posar-ho en marxa tot a rodar…
