Lamento la decisió del Govern espanyol de suspendre l’autonomia catalana. Aquesta acció constitueix una reculada en la protecció dels drets humans, incompatible amb els articles 1, 19, 25 i 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP). De conformitat amb els articles 10 (2) i 96 de la Constitució espanyola, els tractats internacionals constitueixen la llei del territori i, per tant, la llei espanyola ha d’interpretar-se de conformitat amb els tractats internacionals.
Negar a un poble el dret a expressar-se sobre el tema de l’autodeterminació, negar la legalitat d’un referèndum, usar la força per a evitar la celebració d’un referèndum i cancel·lar l’autonomia d’un poble a manera de càstig constitueix una violació de l’article 1 del PIDCP i del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Abordar l’aspiració dels pobles a l’autodeterminació de manera oportuna és una mesura de prevenció de conflictes, com ho demostren les guerres ocorregudes des de 1945 que van tenir el seu origen en la negació de l’autodeterminació. S’ha d’encoratjar el diàleg i la negociació política per a prevenir la violència.
El govern espanyol sembla invocar el principi d’integritat territorial per a justificar els intents de silenciar la dissidència política i les aspiracions d’autodeterminació. Si bé el principi de la integritat territorial és important, com s’entén en moltes Resolucions de les Nacions Unides, incloses les Resolucions 2625 i 3314 de l’Assemblea General, està destinat a aplicar-se externament per a prohibir les amenaces o incursions estrangeres en la integritat territorial dels Estats sobirans.
Aquest principi no pot invocar-se per a calmar el dret de totes les persones, garantides per l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Humans, a expressar el seu desig de controlar el seu futur. El dret a la lliure determinació és un dret dels pobles i no una prerrogativa dels Estats a atorgar o denegar. En cas que ens ocupa entre el principi d’integritat territorial i el dret a l’autodeterminació, és aquest el que preval.
Per descomptat, hi ha molts pobles a tot el món que aspiren a l’autodeterminació, ja sigui interna en forma d’autonomia o externa en forma d’independència. I si bé la realització de l’autodeterminació no és automàtica o d’acte execució, és un dret humà fonamental que la comunitat internacional ha d’ajudar a implementar.
El dret internacional per a l’autodeterminació també ha progressat més enllà de la mera descolonització. Aplicant els 15 criteris continguts en el meu informe de 2014 (paràgrafs 63-77), és evident que cap Estat pot utilitzar el principi d’integritat territorial per a negar aquest dret i que arguments sobre la legalitat de les accions preses pel parlament electe de Catalunya són immaterials. Tals arguments no anul·len el caràcter “ius cogens” de l’autodeterminació.
L’única solució democràtica a l’estat actual és suspendre les mesures repressives i organitzar un referèndum per a determinar els veritables desitjos de la població en qüestió. Tal referèndum hauria de ser supervisat per la UE, l’ONU, l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) i observadors privats, inclòs el Centre Carter.
Alfred de Zayas
Jurista i Assessor de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans
