S’ha produït la primera sessió del debat d’investidura per a Nuñez Feijóo, polític a qui el rei va designar, en la meva opinió equivocadament, resultant tal com tothom preveia una fracàs. El més important de la primera sessió del debat que ha intentat Feijóo és el que no es va veure ni sentir. Pedro Sánchez no ha volgut córrer riscos de desgast i no ha sortit a escena, per tant seguim sense tenir dades sobre els seus projectes per obtenir el suport majoritari del Congrés. A Feijóo li ha servit per passar comptes amb tothom i per anar agafant pràctica a la tribuna del Congrés. Aquesta pràctica li serà molt útil per a la seva nova etapa com a diputat, un cop obtingut l’escó, per la tasca que haurà de dur a terme com a líder de l’oposició en aquesta legislatura, excepte que hi hagi noves eleccions i les pugui guanyar hipòtesi que, ara per ara, no sembla gaire probable segons les enquestes que fins ara s’han publicat. “Prefereixo endarrerir la meva victòria”, va dir per excloure pactes amb els independentistes.
La primera sessió d’aquest debat es recordarà com una experiència parlamentària tan innovadora com insòlita, per les seves peculiaritats. En alguns moments va resultar fins i tot surrealista. Ho dic perquè la batalla dialèctica es va plantejar com si s’haguessin canviat els papers. Si això no fos suficient, el fet de poder-se utilitari totes les llengües, d’acord amb el nou reglament de la càmera aprovat recentment, va acabar de donar-li un toc diferent que a alguns diputats no els agrada.
El candidat semblava en ocasions el líder de l’oposició, el que de fet és i que, molt probablement, seguirà sent després d’aquestes jornades sinó es produeix un gir del tot inesperat. Qui se suposa que hauria d’haver assumit les seves repliques, el president en funcions, Pedro Sánchez, en la seva condició de líder socialista, va romandre callat. En el seu lloc va enviar el diputat Óscar Puente —exbatlle de Valladolid— a barallar-se amb Feijóo com si fos un sac d’aquests que serveixen per entrenar-se als boxejadors. El líder del PP va intentar provocar Sánchez, però no va aconseguir que el president del govern en funcions apartés la mirada del seu mòbil.
L’amnistia, com era d’esperar, va ser al centre del debat, però no per afavorir-lo, sinó per travar-lo, demostrant un cop més que no es tracta d’una discussió tecnicojurídica sinó d’una decisió política, que no pren senzillament qui pot, sinó sobretot qui vol. Però el debat estava travat en aquest punt, perquè el significat de la paraula és oposat per a uns i altres. Per a Rufián (ERC) i Nogueras (Junts), no es tracta d’una il·legalitat, sinó d’una solució transitòria, perquè aquest no és el final del trajecte, com solen afirmar. Per contra, per a Feijóo la democràcia espanyola està en un moment crític perquè denuncia que, serà una vulneració de la Constitució la que permetria a Sánchez seguir eventualment en la presidència del govern, quan fa quatre dies deia que l’amnistia era una transgressió. Discursos que són línies paral·leles que no es troben ni a l’infinit.
Personalment, m’ha cridat l’atenció la llargada del discurs de Feijóo en rèplica conjunta a Rufián i Nogueras sobre la situació econòmica i social de Catalunya. No ho dic per la molta o poca fiabilitat de les dades que va proporcionar, perquè algunes eren molt discutibles, si no incorrectes. Crec que s’ha de prendre nota pel que tenia de voluntat de connectar amb una part important de la societat catalana que s’ha expressat en les darreres eleccions del 23-J. Quan Feijóo parla de l’antiga CiU, o de persones concretes, com ara Roca i Molins, no feia un exercici de nostàlgia, sinó un intent de mencionar referències del passat per a proposar una forma prou diferent de preparació del futur.
Ara hi ha ben poc a parlar, perquè les distàncies polítiques són estratosfèriques, però qui sap què passarà més endavant. Tot depèn gairebé sempre, és clar, dels resultats electorals.
Per resumir diria que el contingut de la suposada llei d’amnistia segueix sent una incògnita, malgrat els cops que el candidat va al·ludir a la qüestió. L’esperança del líder popular, apart d’un possible transfuguisme, és que els seus vaticinis es confirmin, i que dintre d’uns mesos, si el nou govern de Sánchez naufraga, pugui dir que ell ja va advertir que amb Sumar i els independentistes ni el PSOE ni Espanya podien anar gaire lluny, i presentar-se com el salvador de la situació. Un nou salva-pàtries per afegir a la llarga llista de la dreta espanyola. Per a Feijóo l’oportunitat haurà servit per entrenar-se i tractar d’aconseguir més temps per seguir al capdavant del seu partit, a l’espera d’una nova oportunitat de guanyar unes eleccions, cosa que veig difícil si abans no es desempallega del actuals socis de VOX.
