L’expresident Aznar insisteix que Espanya es trenca

Aznar ha parlat, un altre cop, del perill de la destrucció d’Espanya. Sempre parla qui menys autoritat té per fer-ho. A algú li hauria de recordar quin era el suport a la independència abans de proclamar-se president del govern espanyol i quin va haver-hi després de la sentència contra l’Estatut. Si algú ha treballat per la independència ha estat aquesta fàbrica d’independentistes (FAES) en què el PP es va convertir des que va sortir a recollir quatre milions de signatures contra l’Estatut. I no recorda allò d’Endesa, “antes alemana que catalana”?

Tal com explica el periodista Antoni Bassas, que Aznar pregoni un “ja n’hi ha prou” contra l’amnistia, igual que quan tot era ETA, és un insult a la democràcia, però no ens hauria d’estranyar. Qui no està amb ell és terrorista. També ETA, segons Aznar, va ser la responsable dels atemptats d’Atocha, l’11 de març del 2004. Això sense oblidar que el 1978 va escriure articles comprensius amb l’abstenció en el referèndum de la Constitució que ara defensa com si fos don Rodrigo Díaz de Vivar.

Aznar parla de “lliures i iguals”. Traducció: lliures per actuar dins la lectura més regionalista possible de la Constitució, i iguals a ell, és a dir, culturalment castellans, i iguals davant la llei sempre que la interpretin els jutges degudament controlats per la porta del darrere. I si l’amoïna això que en diu “cert risc existencial” per la continuïtat de la nació espanyola, tenint com té al darrere la corona, l’exèrcit, els serveis secrets, el poder judicial, centenars d’ambaixades i una de les llengües més parlades del món, aleshores és que la seva confiança en Espanya és molt poca i el seu respecte per la democràcia és nul.

Són moltes les veus d’acreditats juristes i jutges (Martin Pallin per exemple) que opinen que l’amnistia és legal, avui els convido a veure l’opinió del catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, sobre el particular.

Aznar ha fet una crida a la societat i a tots els poders de l’Estat a mobilitzar-se contra la possible amnistia que reclamen els independentistes, i que el PSOE està disposat a explorar, amb l’argument que comportaria la “dissolució nacional” d’Espanya. És el mateix argument que va fer servir contra l’Estatut l’any 2006, i després contra els indults el 2021 i, cada vegada que l’Estat fa alguna concessió a Catalunya. Llavors “Espanya es trenca” i cal sortir al carrer per salvar la nació dels pèrfids que volen destruir-la.

La dreta espanyola té molt mal perdre i sempre fa servir la mateixa tàctica quan no ocupa la Moncloa: Deslegitimar el govern de torn, atiar el carrer i tensar la convivència entre espanyols (no tant entre els catalans, on hi ha un consens molt elevat a favor d’acabar amb la repressió per l’1-O). Ves per on, però, el 23-J el mandat de les urnes va ser molt clar: Espanya, sobretot gràcies als vots de bascos i catalans, va dir que no a un govern PP-VOX i va apostar per repetir la mateixa fórmula que hi havia.

Ara del que es tracta, però, és d’encarir el preu de l’amnistia per a Sánchez, d’intentar desestabilitzar les negociacions, de buscar esquerdes en el PSOE (amb la participació de González i Guerra) i de forçar com sigui unes noves eleccions perquè la perspectiva de quatre anys més a l’oposició se’ls fa insuportable. Per això no els importa incendiar el carrer si creuen que això els acosta a la Moncloa. Però és que, a més, José María Aznar és el menys indicat per acusar Sánchez, quan ell va acostar presos d’ETA a Euskadi i Navarra, va enviar una delegació a negociar amb ETA a Zúric i va declarar en aquell moment que l’Estat sabria ser “generós” si ETA abandonava les armes.

Aznar passarà a la història com el president que va mentir a tots els espanyols assegurant que els atemptats de l’11-M havien estat obra d’ETA quan totes les evidències ja apuntaven al terrorisme gihadista. Només aquell episodi, en què Aznar va trucar un per un als directors dels diaris més importants perquè atribuïssin l’atemptat a ETA, hauria de ser suficient per inhabilitar públicament el personatge i condemnar-lo a l’ostracisme.

Aznar va fer-li dir a la representant d’Espanya davant l’ONU i en assemblea general, que l’atemptat d’Atocha havia estat obra d’ETA quan començaven a existir dubtes raonables sobre la seva autoria i que ETA va negar des del primer moment.

Però no. Aznar ha continuat donant lliçons i ha intentat influir en la línia del seu partit com si no hagués passat res. I per descomptat mai s’ha penedit ni ha demanat disculpes, per exemple, per haver dit en prime time en televisió per justificar la invasió de l’Iraq que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva.

Almenys Toni Blair i Colin Powell varen tenir la dignitat de fer-ho. A tot aquest historial encara hauríem d’afegir-hi tota la corrupció sistèmica que va afectar el Partit Popular mentre ell el va liderar, i que va tenir la seva culminació en la boda de la seva filla, cerimònia a la qual van assistir tots els que després serien processats. Per això resulta del tot incomprensible que al PP encara se l’escoltin quan el que haurien de fer és amagar-lo.