Com era d’esperar, les condicions que Carles Puigdemont va detallar a Brussel·les el passat dimarts, ha aixecat un munt de comentaris de tota mena i, la cosa només acaba de començar. Com molt bé afirma el periodista Sebastià Alzamora, la vida sovint és irònica, i les urnes poden arribar a ser-ho molt. Que la governabilitat d’Espanya hagi quedat en mans de la gran bèstia negra del nacionalisme espanyol, Carles Puigdemont, és una d’aquestes ironies i una certa forma de justícia poètica.
El post-referèndum, amb la impresentable resposta de l’estat espanyol en forma de venjança articulada a través de la justícia, va marcar unes urgències: calia treure de la presó els presos polítics, i calia anul·lar les causes obertes contra ciutadans per pertànyer a entitats o partits independentistes, o de tenir vinculació amb el moviment. L’indult dels presos es va produir fa un parell d’anys, i l’amnistia sembla que pren forma de dia en dia. Cap de les dues coses ha arribat per convicció, sinó, com va dir Carles Puigdemont, per determinades necessitats, conjuntures i formant part d’intercanvis. Bé, així és com se sol fer la política.
El que ha demanat Puigdemont de Brussel·les és aprofitar una d’aquestes conjuntures, la necessitat d’investir un president, i que president investit sigui Pedro Sánchez, per obrir el camí a un plantejament més ambiciós, que es pot resumir així: Un canvi en la manera que té Espanya de pensar-se a ella mateixa. El nacionalisme espanyol ha fabricat un patró que sempre dona per descomptada la idea d’Espanya com a nació hegemònica; el que demana Puigdemont és començar a pensar Espanya com a nació capaç de conviure amb d’altres. Singularment, amb la nació catalana. Per conviure, cal abans reconèixer, i d’això es tractaria: no tan sols amnistiar exiliats i encausats, sinó reconèixer l’existència de la nació catalana i la seva igualtat amb l’espanyola pel que fa als drets d’existir i decidir.
És el mateix debat de sempre, efectivament. No cal remuntar-se al 1714, tot i que Puigdemont va tenir l’encert de saltar de la caiguda de Barcelona el 2010, amb la caiguda de l’Estatut via sentència del Constitucional. Som aquí, el moment polític que es va obrir amb aquesta sentència. Cal tancar-lo, aquest moment l’amnistia seria la manera de fer-ho i obrir-ne un altre que, si té l’abast que suggeria Puigdemont, seria veritablement històric, perquè comportaria canviar de dalt a baix la manera que té un país de pensar-se a ell mateix.
El que més m’ha sorprès ha estat Nuñez Feijóo, és el primer cop que parla del conflicte català com un “problema territorial” i s’obre a buscar un encaix per Catalunya a través d’un pacte d’estat. El líder popular no ha concretat més ni ha anat més enllà en la intervenció que ha fet des de les Canàries, però del seu habitual discurs en destaco: “Això serà un pacte d’estat o no serà, d’acord amb la llei o no serà, amb l’encaix constitucional o no serà”.
Què vol dir Feijóo? Reconeix ara un problema territorial a Catalunya? En quin sentit seria aquest nou encaix? Al PP rebaixen les paraules del seu líder i asseguren que el “problema territorial” del qual parla Feijóo és del “plantejament d’asimetria jurídica” que ha posat sobre la taula una part del territori estatal, en referència a l’amnistia que demana Puigdemont i que el PSOE està disposat a negociar. Sempre hauria de ser un pacte d’estat que respecti la igualtat dels espanyols. Des de la direcció del partit diuen que el líder del PP té una sensibilitat territorial elevada, però que no sortirà mai del marc legal i que, per tant, no acceptaran mai una amnistia o un referèndum.
Fonts del PP afegeixen que Feijóo ja va defensar un “pacte territorial” davant el líder socialista, Pedro Sánchez, en la reunió que van mantenir la setmana passada que s’emmarcava bàsicament en una reforma del sistema de finançament autonòmic. “És necessari un pacte territorial que millori el funcionament de les comunitats autònomes per tal que els plantejaments defensats per l’independentisme no continuïn condicionant el debat polític, com ha passat en els últims anys”, afegeixen ara. “Aquesta proposta, que per descomptat ha d’abordar la situació política a Catalunya, s’ha d’abordar sempre des d’un principi d’igualtat entre territoris i de respecte a la llei i la Constitució”, defensen.
Fa pocs dies, Alejandro Fernández, líder del PP català, va censurar que Feijóo estigués disposat a reunir-se amb Junts dins la ronda de trobades per al debat d’investidura. Tot i defensar aquesta reunió durant dies, finalment aquest dimarts el líder del PP va tancar-hi la porta amb l’argument que Carles Puigdemont havia explicitat que demanava l’amnistia com a condició prèvia per investir un president espanyol. Seguint aquest fil, aquest dimecres Alberto Núñez Feijóo ha carregat un cop més contra el PSOE per voler negociar amb Junts la investidura de Pedro Sánchez, cosa que considera una “anomalia democràtica” perquè depèn “d’una persona buscada per la justícia espanyola”. I, en aquest sentit, ha allargat la mà als socialistes per tornar-se a reunir i abordar la investidura del líder popular.
El periodista Antoni Bassas declara: “Que l’amnistia és possible està molt assumit”. La idea que per investir Sánchez cal una llei d’amnistia està molt assumida. El PSOE haurà d’explicar molt bé per què uns líders del procés van anar a la presó i van ser jutjats i ara, en canvi, Puigdemont podria tornar sense càrrecs i centenars d’independentistes condemnats, processats o investigats quedarien lliures de qualsevol responsabilitat. Però Sánchez es veu amb cor d’aprovar-ho, els indults li van sortir bé.
Per a la dreta nacionalista espanyola (i per a alguns socialistes espanyols) això és xantatge i la foto amb Yolanda Díaz, una traïció: Es pregunten per què Europa hauria de lliurar Puigdemont si el govern espanyol s’hi va a fer fotos. Per al govern espanyol hi ha una oportunitat, i per al govern de la Generalitat i per a Esquerra, benvingut Puigdemont a la negociació. Però quina és la interpretació correcta? Mirem d’arribar-hi.
Primer: la idea que per investir Sánchez cal una llei d’amnistia està molt assumida. El PSOE ho veu possible. Difícil, per l’oposició de gent com Felipe González, del PP, de VOX, i és d’imaginar que bona part del poder judicial. El PSOE haurà d’explicar molt bé per què uns líders del Procés van anar a la presó i van ser jutjats i ara, en canvi, Puigdemont podria tornar sense càrrecs i centenars d’independentistes condemnats, processats o investigats quedarien lliures de qualsevol responsabilitat per res que haguessin fet, vinculat al Procés, entre la consulta del 9 del 2014, l’octubre del 2017 i les protestes de la sentència, del 2019.
Segon: la lectura espanyola més benèvola amb Puigdemont remarca que l’amnistia cap dins la Constitució. L’entorn del president a l’exili diu que, per a ell, l’únic marc és el dels tractats internacionals. I tercer: Sobre el relat d’Esquerra que ara Puigdemont sí que negociarà, com ja fa quatre anys que fa Esquerra. Puigdemont fa una diferència amb Esquerra: No renuncia a la unilateralitat, demana la mediació, i posa l’amnistia com a condició prèvia per negociar la investidura.
Com en altres ocasions els convido a veure un vídeo del jutge del Suprem ja retirat, Martin Pallin, que desmunta totalment les manifestacions de Nuñez Feijóo, declarant que l’amnistia és totalment possible, així com un referèndum que, a causa dels pactes internacionals subscrits per Espanya formen part de la Constitució espanyola. Per acabar dona una llisó d’història indicant que el problema català ve de lluny i que cal resoldre’l.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Tindran la valentia i el coratge necessari els polítics espanyols per tancar un problema que es va iniciar l’any 1714 o la una, grande y libre, a més d’indivisible, deixarà passar aquesta nova oportunitat per tancar definitivament el conflicte?
