Com ha hauria d’encarar Junts la negociació de la investidura amb el PSOE, donant per descomptat que amb el PP, acompanya’t de VOX, no es pot negociar res. Ni la presidència del Congrés dels Diputats, que és, deixem-ho clar, una opció possible. Si els de Junts s’hi atrevissin, el millor serà que Junts pacti amb el PSOE votar a favor de Meritxell Batet perquè renovi la trona de presidenta del Congrés a canvi de facilitar-los la constitució d’un grup parlamentari propi i l’ús de les llengües nacionals a les cambres espanyoles.
Tenir grup parlamentari no és tan sols una qüestió de recursos —que ho és, no ens enganyem 30.346,72 euros mensuals, més una aportació variable segons el nombre de diputats— sinó de visibilitat i, sobretot de singularitat, ja que no cal compartir les intervencions amb altres partits i es pot tenir representació en totes les comissions i la junta de portaveus. És un contrasentit exigir que el PSOE reclami l’oficialitat del català a Europa si és incapaç de facilitar-ne l’ús a les Corts. Yolanda Díaz ho ha vist. Ara bé, caldria assegurar que un acord com aquest s’apliqués de veritat. No es pot descartar que el PSOE, via Sumar, vulgui barrejar-ho tot, acord sobre la mesa del Congrés i la investidura, però Junts ho ha de descartar de ple, encara que Esquerra també hi aposti.
Cal assumir que, a Madrid, es sentiran dues veus diferents de l’independentisme. Esquerra n’és una, i Junts n’és l’altra. I desenganyem-nos. Només una vegada, i a contracor, dels de Junqueras van avenir-se a unir les forces per formar Junts pel Sí. Esquerra ja ha ensenyat les cartes. Va fer-ho en un article col·lectiu, “catorze vots en defensa de Catalunya”, signat per l’autoanomenat equip negociador republicà amb el PSOE (Oriol Junqueras, Marta Rovira, Marta Vilalta, Josep Maria Jové, Juli Fernández, Gabriel Rufián, Teresa Jordà i Sara Bailac).
Entre els signataris també hi havia el president de la Generalitat, Pere Aragonès, qui, sincerament, hauria de tenir més sentit institucional, perquè ell és el president electe de Catalunya i no un mer militant d’un partit. Però en aquest país hem perdut el sentit institucional. L’article dels d’Esquerra venia a dir que l’independentisme té ara una palanca de força que cal saber aprofitar. Per què ara i no la passada legislatura, quan Esquerra va obtenir 13 diputats, la CUP 2 i Junts 8 encara que en perdés 4 a mans del PDeCAT? No serà que els embriaga el partidisme?
Què ha canviat, doncs? Que aquesta vegada és impossible repetir la majoria que va investir Pedro Sánchez el 2019. La suma no dóna i Esquerra ja no té la clau de la investidura perquè va perdre-la fa temps. La unitat que ara reclama a Junts és un engany, que reprodueixen els mitjans de comunicació per fer passar bou per bèstia grossa. Esquerra proposa que les exigències siguin reclamades pels 14 parlamentaris independentistes, com si es tractés l’agenda d’una comissió bilateral, però no tenen el calat polític que reclama l’electorat després d’una dècada de lluita per l’autodeterminació. Esquerra vol encolomar el mort a Junts si finalment es repeteixen les eleccions.
Creu que així recuperarà l’electorat que ara s’ha decantat pel PSC. Esquerra es beneficia, si més no de moment, que cedirà Pedro Sánchez per ser investit?. En el pla nacional i no pas competencial. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, que el 2015 defensava que “no hay que reformar la Constitución, hay que volarla” a “La reforma constitucional inviable”, fa uns dies assenyalava com fer-ho. “Si anem a noves eleccions —ha declarat en una entrevista—, crec que parlem d’una cosa molt més perillosa per a la constitució i el sistema polític del 78”. No és aquest un dels objectius de l’independentisme?
La bona voluntat no pot prevaldre sobre l’intel·lecte. I el primer principi de la realitat és assumir que Esquerra i Junts fa temps que no concorden en res. Alguns articulistes de l’entorn d’Esquerra, especialment els del sector de negocis, ironitzen sobre si Junts sabrà explicar d’una vegada què vol dir “confrontació intel·ligent”. Es refereixen a com s’aplica a la investidura d’un president del govern espanyol. Aquests burletes obliden que Sánchez es va aliar amb el PP per l’aplicació del 155, que ha perseguit i persegueix els activistes independentistes siguin 200 o 4.000 i que es vanta d’haver acabat amb l’independentisme (Esquerra només va negociar l’indult dels 9 vips).
Només fa quatre dies que es va tornar a aliar amb el PP per impedir que Xavier Trias accedís a l’alcaldia de Barcelona. La línia divisòria entre el PSOE i Junts no és ideològica, és nacional. Plantejar-ho d’una altra manera és una gran mentida. Hi ha raonaments que ofenen la intel·ligència. Per tant, sembla molt normal que el punt de partida de Junts per seure a negociar sigui reclamar l’amnistia i l’autodeterminació. Junts reclama l’amnistia perquè es va perdre i l’Estat va començar una persecució implacable de l’independentisme. Si no fos així no caldria parlar-ne. L’autodeterminació, el dret a decidir, o el nom que se li vulgui posar a la cosa, és el mínim que ha d’exigir un independentista. Una altra qüestió és com aconseguir-ho.
Els temps permeten esmenar errors del passat. En tot cas, Junts no ha de tenir pressa. Cal que sigui exigent i flexible alhora, que és el que recomana Artur Mas, no pas per desqualificar Junts, com ho han volgut presentar els fabricadors de fake-news, sinó per simple experiència política. El grau d’exigència l’estipula cadascú. La flexibilitat és el mètode per negociar. Artur Mas i molta gent, hauria volgut una posició comuna de l’independentisme, sap de què parla quan aconsella els de Junts que es reservin per al final de la negociació “[Junts] —ha declarat literalment Mas— ha de tenir l’última paraula; sense temor a repetir eleccions per guanyar fermesa, però sense temeritat per buscar aquest escenari”.
Si algú té pressa per venir a un acord, més que no pas el PSOE i Junts, és Esquerra. L’habilitat de Sánchez després de la derrota a les municipals li ha permès salvar els mobles. Convocar eleccions va ser una bona treta. Com que té una visió molt a curt termini, Sánchez no va fer cas als que li recomanaven no pactar amb el PP l’alcaldia de Barcelona. Aquella coalició de Junts i Esquerra també era un parany per al futur de l’independentisme, encara que la lloés tothom. L’aritmètica electoral ha donat a Carles Puigdemont una oportunitat d’or al cap d’un mes, quan tothom té fresc el pacte PSOE-Sumar-PP a Barcelona. Sigui com sigui, Junts no pot tenir dues ànimes a l’hora de la negociació amb el PSOE. Els de Puigdemont han fet molts sacrificis i han perdut moltes quotes de poder per caure ara en el parany dels que només aspiren a destruir-los. Junts només es recuperarà electoralment si en aquesta negociació la seva paraula és creïble, no per a la premsa, sinó per als electors.
Finalment, permetin-me que els digui una frase que m’ha enviat un vell professor i amic amb motiu de la situació derivada del resultat electoral: Resulta kafkià que un candidat a president del govern necessiti el suport del partit, el líder del qual és algú a qui pretén detenir, jutjar i empresonar.
