Si donem un cop d’ull a la història de Ciudadanos, en poc més de quatre anys, observarem que de ser tercera força del Congrés de diputats ha passat a dia d’avui a fer públic l’anunci de no presentar-se a les eleccions convocades per Pedro Sánchez el pròxim mes de juliol. Aquest ha estat el recorregut que ha fet Ciudadanos en només aquest temps. La decisió l’ha fet pública el secretari general del partit, Adrià Vázquez, reconeixent el fracàs a les eleccions del 28-M. Els votants no ens veuen com a alternativa transformadora ha manifestat Vázquez.
I en un context de plebiscit sobre la figura de Pedro Sánchez no hi ha espai suficient per a nosaltres, va admetre amb posat greu. El partit, doncs, torna als seus particulars quarters d’hivern, que són a Catalunya (on encara té 6 diputats al Parlament) i Europa (on tenen set eurodiputats) a l’espera de temps millors. La idea és que ja sense Sánchez i amb un previsible govern de PP amb VOX, el centre liberal pot tornar a ressorgir després d’un període d’hibernació
Ciudadanos va arribar a fer creure a molts espanyols (i alguns catalans que somiaven disposar d’un Podem de dretes) que eren un partit de centre i liberal. Una mena de partit frontissa, ni PSOE ni PP, llaminer per a les classes mitjanes urbanes. I en l’apogeu de la corrupció del PP, quan exministres d’Aznar i càrrecs del partit anaven a declarar als jutjats o entraven a la presó, Ciudadanos podria semblar un recanvi fresc dels populars, i Albert Rivera era presentat, sense vergonya com l’encarnació hispana de Barack Obama. A Catalunya, on va néixer, sabíem que Ciudadanos no era un partit liberal sinó nacionalista espanyol presentat amb pretensions intel·lectuals de gent que considerava que Pasqual Maragall i aquell PSC eren una continuació de Convergència.
Els llibres d’història dedicaran un capítol a analitzar l’auge i la caiguda d’un partit com Ciudadanos, que en quatre anys ha passat de ser la tercera força al Congrés a no presentar-se després de la desfeta del 28-M. Quan un partit decideix no presentar-se a unes eleccions està assumint que ja no és útil a la societat i que, per tant, no té raó de ser. Els dirigents taronges d’àmbit estatal, però, es resisteixen a desaparèixer i asseguren que el centre liberal renaixerà en el pròxim cicle electoral després d’un període d’hibernació.
En realitat, i des del primer moment, allà on hi deia Ciudadanos volia dir espanyols. I, és clar, a Catalunya això tenia un sentit, però de partits nacionalistes espanyols el Congrés n’és ple. El discurs contra el català a Catalunya que tant espai mediàtic li va donar a Espanya ja estava agafat. La bandera ja estava agafada. I després, ja ha fet cinc anys, Ciudadanos va votar al costat del PP contra la moció de censura que va fer caure a Mariano Rajoy. I que des d’aleshores ha anat de fracàs en fracàs fins al punt de no participar als comicis del 23 de juliol. Encara que només és el meu punt de vista, veig el partit cada dia més a prop de la desaparició definitiva.
Ciudadanos ha fracassat a Espanya perquè la realitat ha demostrat que no existeix una base electoral liberal digna d’aquest nom, perquè la seva praxi ha estat molt lluny de ser liberal. Ben al contrari, ha estat un partit nacionalista espanyol que, competint per ocupar l’espai de la dreta, ha acabat sent desplaçat per l’extrema dreta. En tot cas, el judici sobre la història del partit no serà indulgent. Va néixer a Catalunya amb l’objectiu de trencar consensos com el de la immersió lingüística i atiar el debat identitari per fracturar la societat en dos blocs, i s’ha de reconèixer que aquestes polítiques han deixat ferides.
Qui ha mort Ciudadanos? Si haguéssim de buscar el culpable entre la desena de dirigents que apareixien a la foto, no el trobaríem. L’home que va signar l’epitafi del partit taronja, fa quatre anys que no trepitja la seu de la formació i va marxar per la porta del darrere. Quan Albert Rivera es va deixar enlluernar per les veus que li deien que podria superar el PP com a referent de la dreta i es va negar a investir Pedro Sánchez va condemnar Ciudadanos, que havia estat empès per les elits econòmiques de l’Estat amb el propòsit d’evitar que Podem arribés al govern. Sánchez va fent vicepresident Pablo Iglesias, i Albert Rivera va marxar a casa amb la sentència de mort de Cs sota el braç.
Vull assenyalar que, la politòloga i escriptora Cinta Arasa ha publicat el següent: “En la pràctica l’impacte és relatiu, perquè disposarà de successors per triar i remenar, però llegir que desapareix Ciudadanos té un no sé què que alegra el dia”. Permetin-me benvolguts lectors que comparteixi totalment aquesta alegria.
