El futur depèn del que fem en el present.
Mahatma Gandhi
Conflicte Espanya-Catalunya
Atribuït a Unamuno: “Vencereu, però no convencereu”.
Cronologia
El conflicte va néixer a Castella, amb Felipe IV: “Cal imposar a Catalunya els usos i costums castellans”. Es va agreujar amb la guerra de Successió. Catalunya preferia al candidat austríac. Va perdre. Felipe V, primer Borbó, va castigar i incomplir totes les promeses, va prohibir el català, va tancar universitats, va acomiadar a tots els funcionaris i dirigents catalans. Va traslladar funcionaris i governadors castellans. Colonització.
Va seguir, segueix, fins a Felipe VI, passant per Repúbliques, Franco. Història coneguda. La qualificada “transició”, semblava oferir integració. Catalunya, declarada “nacionalitat històrica”, va votar la Constitució. Primer Estatut, incomplert.
Segon Estatut, elaborat constitucionalment, aprovat en dos Parlaments, confirmat pels votants catalans, signat pel Rei, va ser modificat pel Constitucional. Va anul·lar articles, va modificar uns altres, que, curiosament, continuen vigents en Estatuts espanyols. Eren constitucionals o no? Clara parcialitat del TC. Avui, Catalunya està fora de la Constitució.
Reacció de la societat catalana amb dignitat democràtica. En paral·lel, transferències pendents, molts incompliments en camps importantíssims, infrafinançament admès, invasió de competències…
La societat catalana amb dignitat, consciència de la seva identitat, dels clars perjudicis per a empreses, professionals, treballadors, per a “tots”, va organitzar macromanifestacions que van sorprendre a Europa. Va venir “el procés”. Demanaven un “referèndum” democràtic per a decidir. Es va celebrar malgrat els molts intents d’impedir-ho. Va haver-hi repressió policial que va escandalitzar a tot el món democràtic. Després, repressió judicial amb judicis i sentències que han posat a la justícia espanyola en evidència davant l’alemanya, suïssa, belga, anglosaxona, la de les Nacions Unides… Tot conegut.
Més fets significatius. Operació “Catalunya”, per exemple. No succeiria en Estats democràtics seriosos. Aquests mai haurien creat el problema. Cronològicament, es demostra que l’origen està en l’actuació dels alts estaments d’Espanya i que el “procés” és “reacció”. Va ser posterior.
Ara? L’independentisme ha estat derrotat, no eliminat. L’Estat ha vençut, però no ha convençut als molts catalans que continuen desitjant un referèndum democràtic. O ja, directament, la independència. Segons publicat, Aznar: “No es pot concedir un referèndum perquè guanyaria l’independentisme”. Gabilondo: “Catalunya no se’n va, ja s’ha anat, la fotem fora nosaltres”. Qui va començar el conflicte? Ho agreuja? Espanya! No l’independentisme.
Preguntes oportunes
Com ha gestionat, gestiona, Espanya la seva relació amb Catalunya? Després de la contundent reacció democràtica de l’independentisme, com ha actuat, actua? Asimov: “La violència és l’últim recurs dels dirigents incompetents”. La repressió política, econòmica, judicial, policial, identitària, cultural, lingüística, és l’únic recurs emprat per Espanya. Serveix, perquè aquest independentisme, clarament latent en la societat catalana, renunciï i vulgui, seguir “amb” Espanya, no “sota” una Espanya que espolia, incompleix, maltracta, menysprea? No. Ni una sola rectificació determinant!
Com qualificaríem als dirigents espanyols? Solucionen el problema o l’agreugen reprimint la reacció sorgida per la dignitat democràtica? Té Espanya, Catalunya, “líders amb visió estratègica integradora, orientada cap al futur” o dirigents que reprimeixen per a mantenir un passat creixentment negatiu per tothom?
Quina “visió” tenen els dirigents espanyols, els “dependentistes” a Catalunya? Que Catalunya hagi perdut del tot la identitat, cultura, llengua, valors? Que sigui la “locomotora” de l’economia espanyola, la gran generadora de riquesa productiva, però sense tenir capacitat de decisió política, econòmica, identitària, cultural, per a si mateixa? Castellanitzar-la, convertir-la en “territori intervingut”?
Qui té un projecte coherent amb la raó de ser de Catalunya? Té història, identitat, cultura, llengua pròpia. El 16% de la població contribueixen al 19% del PIB i el 25% de les exportacions. Motor econòmic d’Europa, segons la UE. Aquesta la situa en la “banana daurada”. Els seus habitants desitgen optimitzar la seva qualitat de vida, democràcia, serveis socials; “el millor” per a les seves famílies. Ho mereixen pel seu treball.
Barker: “Correspon als líders elaborar i materialitzar una visió estratègica de futur”. Exigeix: “Observar, analitzar, escoltar els de dins cara a elaborar una visió de futur, positiva, ambiciosa, rigorosa, optimitzadora, il·lusionant, estimulant, encoratjadora”.
Quins líders ofereixen això, avui a Catalunya? S’escolta els votants catalans? És evident que no!
Què s’ofereix a tots els que viuen, treballen, tributen, a Catalunya? Beneficis que anul·lin, els desitjos d’independència o perjudicis creixents de la seva dependència?
No pots escapar de la responsabilitat del demà evadint-la avui.
Abraham Lincoln
Què haurien de fer els veritables líders de Catalunya? Existeixen? Quin futur volen per als qui viuen en ella?
Mantenir i agreujar el “sostenella i no enmendalla” castellanitzant o demostrar “competència” perquè els habitants de Catalunya visquin lliures, amb molt millor nivell de vida, democràcia autèntica, serveis socials avançats?
Des de la coherència, què han de decidir els votants amb dignitat democràtica i que desitgin el millor per al present i futur de les seves famílies?
Més i pitjor dependència o els beneficis de la independència?
