Sembla impossible que això pugui estar passant. Ferrovial és una de les empreses constructores mes importants de l’estat i, li deu l’èxit del seu naixement i el seu desenvolupament posterior, durant dècades, a Espanya gràcies a la inversió pública dels ciutadans espanyols i ara, mostra aquesta falta de compromís amb el seu país, que l’hi ha donat de tot. És una decisió que va contra l’interès i contra la imatge d’Espanya.
Com resulta el tot comprensible, el fet que Ferrovial traslladi la seu social als Països Baixos ha disgustat, i molt al govern de Pedro Sánchez. El fet i el motiu esgrimit per l’empresa constructora és antològic, sobretot perquè amaga o dissimula la veritable raó de la seva fugida (pagar menys impostos). Ferrovial ha dit que als Països Baixos hi trobarà més seguretat jurídica que no pas a Espanya.
Això que ha fet Ferrovial és votar, però votar a la manera que s’ho poden permetre algunes grans empreses, o sigui, castigant els governs que no els afavoreixen prou (?). Per si en quedava algun dubte, la inefable Ayuso ho ha posat per escrit: “La sortida de Ferrovial d’Espanya confirma que Sánchez s’estima més un país sense empreses abans que fer marxa enrere de la seva política fiscal, que ens arruïnarà”.
El 2017, quan els policies nacionals i els guàrdies civils sortien cap a Catalunya aclamats com si fossin herois camí de la guerra, vaig dir a l’opinió pública espanyola que no caiguessin en l’alegria del presoner que veu que en castiguen un altre, perquè si ens ho podien fer a nosaltres, algun dia els ho podien fer a ells. Doncs ara els ha tocat a ells (i pel que fa a la butxaca, ens toca a tots). És clar que, per salvar-ho, potser encara queda el comodí de la trucada del rei a les empreses perquè no facin com Ferrovial i no se’n vagin.
Aquest grup empresarial ha anunciat la voluntat de, mitjançant una fusió inversa, radicar-se als Països Baixos. Des del punt de vista estrictament econòmic té poques conseqüències, ja que fa temps que va deixar de ser una empresa espanyola. De fet, amb el començament d’aquest segle es va anar convertint en una corporació multinacional conformada per centenars de filials, 65 de les quals operen en paradisos fiscals. L’activitat a Espanya no arriba ni tan sols al 20% del seu negoci.
Hi té les arrels, però l’arbre ha crescut més enllà de les fronteres. Els diners i encara menys les grans empreses que es deuen a accionariats només pendents dels dividends repartits no tenen “pàtria”. Com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica, que va començar ja fa gairebé quaranta anys, el seu àmbit d’acció és el món, i tant en la producció com en la radicació, però sobre tot per la fiscalitat, són d’on convé o d’enlloc.
Aconsello la lectura de l’article del periodista Josep Burgaya al Diari Ara.
Si repassem la seva historia observarem algunes curiositats que, el gran públic ignora. Va néixer a començaments de la dècada dels anys cinquanta, quan l’Espanya franquista començava a optar per fer grans obres i necessitava operadors propis i fidels. Es va crear de la mà d’una família acòlita del règim, els Del Pino, emparentats amb els Milans del Bosch i que després es fusionarien amb els Calvo Sotelo.
Durant els primers anys va viure gràcies a les grans concessions a dit que feia el franquisme: adjudicació gairebé en exclusiva de les obres ferroviàries (d’aquí li ve el seu nom), després les primeres autopistes, la primera línia de tren d’alta velocitat. Compra Agromán i entra en les grans obres de la Barcelona olímpica, a més de l’Expo de Sevilla o el Museu Guggenheim de Bilbao.
La pretensió de radicar-se als Països Baixos es fa, per interessos fiscals i no per l’argument que utilitzen sobre “seguretat jurídica”, millor finançament o facilitat per fer el salt a cotitzar a Wall Street. I aquests interessos fiscals no són tant els de la companyia com els de la família Del Pino, interessats en cobrar i liquidar fiscalment en un país que facilita extraordinàriament l’elusió fiscal i que és el rei de la triangulació cap als paradisos fiscals.
Que marxi una de les grans empreses de l’Íbex, amb un valor borsari de 18.000 milions d’euros, és un mal missatge per a la marca Espanya, amb el risc, a més, que altres vulguin seguir el seu exemple. Aquesta és la veritable importància, més que no pas la seva activitat al país. Per això el govern espanyol ha sortit en tromba a criticar aquesta falta d’esperit nacional, mentre el Partit Popular somriu amb poc dissimulada satisfacció. I té la seva raó el govern, ja que no és just que un grup beneficiari per les adjudicacions públiques i de tota mena de favors governamentals des de sempre, ara marxi donant un cop de porta com si se l’hagués tractat malament.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? La qüestió no és la seguretat jurídica, més aviat penso que es tracta del problema pecuniari que mou el gran capital, a tot arreu i a tots els nivells. Recorden a Francisco de Quevedo (1580-1645), i la seva obra més famosa “Poderoso Caballero es Don Dinero”? La recorden oi? Doncs aquesta és la qüestió.
