La setmana acaba amb una nova decisió que reforça la idea que Espanya és irreformable i que el poder de l’Estat està infiltrat d’una capa de quitrà quina sigui la decisió de la majoria parlamentària que representa la voluntat popular. Si tornen a entrar polítics i ciutadans independentistes a la presó pels fets de l’1-O no hi haurà un daltabaix perquè la societat ara no està al nivell de mobilització de l’any 2017, però la ciutadania en prendrà bona nota. És només una qüestió de temps.
No serà una bona notícia per al govern de Sánchez, encara que el PSOE pensi que així demostra al PP i VOX que la reforma no garanteix la protecció dels independentistes. L’equilibri amb Catalunya continuarà sent inestable, i que l’independentisme estigui desmobilitzat i dividit no significa que hagi desaparegut. Concentrada en la gestió, ERC no pot desatendre els resultats de l’estratègia del pragmatisme i uns nous empresonaments complicarien la seva política actual.
L’Estat sempre ha tendit a humiliar i menystenir els pragmàtics. Seria una gran ingenuïtat que el govern de Sánchez cregués que nous empresonaments són una bona notícia per gestionar les eleccions a Espanya. A finals d’any no podran governar en solitari en cas que guanyin les eleccions i en cas que els socis de Podem no hagin rebentat.
El Tribunal Suprem, amb Manuel Marchena presidint-lo, ha tornat a demostrar que en el cas de la justícia espanyola no hi ha terreny de joc favorable que valgui quan es tracta de l’independentisme.
Marchena ha exercit de líder absolut per anul·lar l’acord polític entre el PSOE i ERC que buscava minimitzar les conseqüències jurídiques de l’1 d’octubre del 2017. Una decisió polèmica amb què el Poder Judicial trastoca un cop més l’escenari polític arreu.
La més perjudicada per la decisió de Marchena és ERC, que veu com el seu triomf més important fins ara en la negociació amb el PSOE —indults a banda— queda en paper mullat. Les elevades peticions de presó de la Fiscalia aquest divendres per a Jové i Salvadó així ho demostren. Els republicans, que veuen com la justícia dona munició als que, com Junts per Catalunya, havien criticat des de l’independentisme l’acord per reformar el Codi Penal, han d’empassar-se a més com el PSOE treu pit de la decisió del Suprem perquè demostra que no s’han despenalitzat els fets de la tardor del 2017.
Però, més enllà de la qüestió, el PSOE també ha sortit derrotat per Marchena. La prova és que l’Advocacia de l’Estat —que depèn directament del govern espanyol— demanava rebaixar substancialment les penes a través de la nova malversació. Per més que ara Félix Bolaños intenti portar l’aigua al seu molí, la lectura del Suprem desarticula el pla de “desinflamació” a Catalunya defensat per la Moncloa. Si res no s’atura, hi haurà més condemnes altes, més presó i més indignació als carrers.
Com i de quina forma ha actuat Marchena ara? El periodista Josep Maria Brunet, en el seu article al Diari Ara, ha manifestat el següent. Ha cridat molt l’atenció que el Suprem —com altres cops ha fet la Fiscalia— entri en el debat polític sobre els efectes de les reformes legals. Però cal recordar que té un suport legal per fer-ho. Es tracta de l’article 4.2 del mateix Codi Penal. Aquest precepte diu que en cas que un jutge o tribunal, en l’exercici de la seva jurisdicció, tingui coneixement d’alguna acció o omissió que, sense estar penada per la llei, consideri digna de repressió, es dirigirà al govern per exposar les raons que té per creure que hauria de ser objecte de sanció penal.
És el que, indirectament, ha fet el tribunal. Ara bé, és molt clar que al darrere d’aquesta decisió no hi ha només l’aplicació d’un article. El que ha fet el Suprem és recolzar-se en aquest precepte per cridar l’atenció sobre el fet que la integritat territorial d’un país, d’un estat, és un bé jurídic que s’ha de preservar per sobre de tot.
Dues consideracions. Aquesta resolució fa que l’objectiu de la desjudicialització de les conseqüències del Procés no s’hagi aconseguit, però la revisió de condemnes ha tingut beneficiaris, per als quals la inhabilitació es considera extingida. D’altra banda, encara que en el futur no hi hagi contrareforma del Codi Penal, el que continua vigent és l’article 155 de la Constitució. Aquest precepte és l’arma legal de potència nuclear que queda en mans de qualsevol govern. El PSOE i el PP, que ja el van aplicar, en són molt conscients, inclús quan discuteixen aferrissadament si l’Estat s’ha quedat inerme davant de l’independentisme.
Davant a aquesta situació la meva pregunta és molt clara, existeix de debò la separació de poders a Espanya, tal i com la va definir Montesquiu? La meva resposta és que no. I la de vostès, benvolguts lectors?
