Collboni deixa l’Ajuntament de Barcelona i Feijóo fa una nova proposta electoral.
Quan un any arrenca políticament com a any electoral, anem arreglats. Vol dir que seran notícia els gestos i la cridòria dels aspirants molt més que la política en si, que quan es fa amb responsabilitat i sensibilitat pot arribar a ser prou digna, malgrat que sempre estigui rosegada per vicis estructurals, el principal dels quals és la pèrdua de la noció de límits, que fa confondre l’interès general amb l’interès de part. I que és al rerefons d’una tendència a exercir el poder d’una manera patrimonial, com si el que mana fos, temporalment, propietari d’allò que vol governar.
Jaume Collboni, candidat impenitent del PSC, es despenja del govern de la ciutat —del qual era primer tinent d’alcalde, és a dir, número dos— “per tenir la llibertat d’explicar el seu projecte”, mantenint el grup al govern de la ciutat. És possible desmarcar-se d’un govern i d’una política que s’ha compartit durant la legislatura? Tindrà credibilitat quan critiqui les polítiques que ell ha validat? La por a perdre fa estralls. I tot fa pensar que Collboni tem una polarització de la campanya entre Colau i Trias que li resti possibilitats.
Certament, per governar s’han de guanyar les eleccions. Aquesta és la principal tasca dels partits polítics, i la guerra és a totes perquè el que no suma es queda en un irritant paper secundari —l’oposició— que no és senzill d’exercir amb una certa grandesa. Les campanyes llargues no acostumen a ser gaire edificants. I aquesta, que pot anar escalonant fites fins al 2024, pot ser especialment patètica. De moment, ja hem vist un parell de senyals inquietants. Una a Barcelona, l’altre a Cadis però mirant a tot Espanya.
A Cadis, Feijóo fa fet un seguit de propostes, de les quals sobresurt una obsessió de la dreta: Que es decreti guanyador de les eleccions el que arribi primer, encara que quedi a distància de la majoria absoluta, restringint, al mateix temps, el poder del consistori. Pura propaganda, ja que requeriria les modificacions constitucionals que no podrien fer-se sense l’ajut del PSOE. Però, en tot cas, significatiu de les inquietuds de Feijóo. Seria la forma en que el PP pogués governar sense els vots de VOX, encara que després els necessités en el dia a dia. I sobretot, recuperaria el gran mite de la Transició: El bipartidisme PP-PSOE, que va donar els mandats autocràtics de González i Aznar.
I tanmateix la legislatura actual, amb els dos grans partits disminuïts i una proliferació d’opcions alternatives, ha tingut un desenvolupament prou raonable. Amb una majoria plural i complexa que ha estat capaç de mantenir el rumb fins ara, a empentes i rodolons, és a dir, fent política, amb innovacions legislatives importants en matèria de gènere, igualtat i costums, que en el vell bipartidisme difícilment haurien prosperat.
Sigui com sigui, l’èxit de l’any electoral dependrà de com sortim de preparats per a al moment actual en què les democràcies viuen “en risc de recessió”, com ens han recordat els sindicats aquesta setmana, la vivenda, el treball, la sanitat i l’educació haurien de ser les majors prioritats absolutes dels poders públics si es vol realment parlar de prosperitat per a tots, en comptes de les picabaralles que, malauradament, ens tenen força acostumats els nostres polítics.
I parlant de polítics, jo li preguntaria a Feijóo si entre les seves noves propostes s’ha plantejat la possibilitat de que hi hagin llistes obertes en futures eleccions? Qui decideix els integrants de les llistes? És valoren els seus coneixements i la capacitat organitzativa en general o no és considera imprescindible per a ocupar un càrrec? A Espanya tenim alts càrrecs, incloent-hi algun ministre, sense estudis superiors que viuen i han viscut sempre de la política, pel sol fet de pertànyer a un partit polític.
