Llegit aquest mateix matí: Els fiscals consideren que s’han d’esprémer al màxim les possibilitats del Codi Penal per reclamar la màxima pena contra l’expresident de la Generalitat.
A més, els fiscals no desaprofiten l’ocasió, igual que Llarena, per introduir en el seu escrit l’opinió que els mereix la derogació de la sedició. Consideren que s’ha “eliminat un dels instruments de resposta davant agressions a l’ordre constitucional” i s’ha “debilitat la seva adequada protecció”. Un altre cop jutges i fiscals ens van saber la seva opinió, com si fossin uns mers comentaristes de l’acció dels poders legislatiu i executiu. I ells, que, recordem-ho, defensaven que els fets de l’octubre/ 2017 eren un delicte de rebel·lió, ara enyoren la sedició.
Es demostra, no només el biaix polític dels quatre fiscals del judici, sinó també que el fiscal general de l’Estat, que en teoria és el seu superior jeràrquic, no té cap poder sobre ells. Aquests quatre fiscals, considerats l’elit del ministeri públic, sempre han actuat al marge del govern i amb plena sintonia tant amb Llarena com amb la Guàrdia Civil, autora dels atestats en què ells recolzaven les seves tesis. Per tant, si la condemna per sedició ja va ser una derrota per a ells, és fàcil d’imaginar el que els deu haver semblat la derogació d’aquest delicte.
Sigui com sigui, constatem un cop més que el dret és un magma interpretable, i que depèn molt de les persones concretes que l’apliquen. Serà interessant veure com Llarena respon a aquells amb qui fa només quatre dies anava de bracet. Ara faltarà veure què hi diu l’Advocacia de l’Estat, amb una implicació molt més directa de l’executiu, i quina és la decisió final de Llarena i del Suprem. L’experiència ens demostra, però, que aprofitaran qualsevol escletxa per imposar la seva visió de les coses.
L’odi contra Puigdemont no té aturador, els mitjans de la caverna i la dreta espanyolista no li han perdonat l’èxit de l’1-O. Per a ells va ser una mena de derrota al no haver pogut evitar-ho. Ara es tracta, pura i simplement, d’una venjança, és el que els demana el seu orgull patriòtic per sentir-se vencedors de la croada.
La Fiscalia del Suprem va més enllà que el jutge Llarena i triant la via més dura contra Puigdemont. Llarena va retirar la sedició (que ja no existeix), però no va voler canviar-la per desordres públics agreujats i va agreujar la malversació. La Fiscalia diu que de cap manera, que allà on hi havia sedició, hi ha desordres públics (?).
El més interessant és que “¿de quién depende la Fiscalia?” O sigui que a Sánchez no li resulta malament que els fiscals es posin durs i fins i tot diguin que allà on hi havia sedició ara hi ha desordres públics, per més que critiquin la seva reforma. La qüestió és extradir Puigdemont, sense importar-los la fórmula que s’utilitzi, sempre i quan ho aconsegueixin.
Mentrestant el govern (Sánchez i Bolaños) pregonant, a tort i a dret, que el procés ja s’ha acabat. Algú es planteja que pot arribar a passar si Llarena se’n surt i l’expresident acaba empresonat i condemnat? Ningú (amb algunes excepcions) s’ha plantejat els motius que van donar pas al procés? Ningú ha valorat el maltractament que patim, en tots els sentits, els ciutadans de Catalunya?
El procés no s’ha acabat ni s’acabarà, mentre Espanya consideri Catalunya com una colònia, a la que pot escanyar-la financerament, incomplint els compromisos i tractant els seus habitants com a ciutadans de segona categoria. Com va dir un bon amic, si en comptes de ser una font d’ingressos per l’estat, Catalunya hagués de ser finançada per ell, no caldria l’autodeterminació, ja ens haurien expulsat d’Espanya sense contemplacions.
La declaració de l’independençia no se derogat per lo tant només resta suspesa
Caldrà una votació del parlament i no sa fet.
Si tant dolents som, per que no ens fan fora d’Espanya. Solucionariem de una vegada tots els problemes.