Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg), publicat originalment a Blickpunkt Katalonien per Axel Schönberger.
La Convenció Europea de Drets Humans (CEDH)
Cal fer també referència a la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH) el compliment de la qual és controlat pel Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg. Segons l’article 6.3 del Tractat de la UE, el CDEH forma part del Dret de la Unió. La República Federal d’Alemanya va ratificar la CEDH el 5 de desembre de 1952 i el regne d’Espanya el 4 d’octubre de 1979.
Tant a Espanya com a Alemanya, tots els òrgans estatals estan obligats a l’observança de la CEDH —i en tant que hagin entrat en vigor als dos països, també dels protocols addicionals— en el marc de les seves atribucions. Això és vàlid tant per als Tribunals Constitucionals i Tribunals Suprems dels dos països com per als respectius governs. Pel que fa a la interpretació dels drets humans i de les garanties estatals han de tenir sempre en compte tant l’observança de la CEDH, com les sentències corresponents del Tribunal Europeu de Drets Humans i els dos pactes de Drets Humans de l’ONU. No tenen cap marge de maniobra per apartar-se’n, ja que en aquest cas obrarien il·legalment i contra les constitucions dels seus països.
Cal afegir que l’article 2.1 del tractat consolidat de la Unió Europea diu el següent.
Els valors sobre els quals es fonamenta la Unió són el respecte per la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret, i la protecció dels drets humans, inclosos els drets dels individus que pertanyen a minories.
Segons l’article 7 del Tractat Europeu són possibles sancions contra un dels estats membres, ja en el cas que hi hagi el perill d’una contravenció greu dels drets fonamentals de la UE, establerts en l’article 2.1. Espanya també ha acceptat sense reserves aquesta regulació contractual.
El dret a decidir dels catalans
Els catalans són un poble a part, amb llengua, costums i tradicions pròpies, i per tant una nació ben diferenciada. Com a poble diferenciat, d’acord amb l’art. 1 dels dos pactes de Drets Humans de l’ONU, i per tant d’acord amb el dret espanyol, ells tenen —i ningú més que ells— el dret inalienable d’autodeterminació, i a través de la jurisprudència permanent de l’ONU el right to decide que se’n deriva, el dret de pròpia decisió.
Segons el dret internacional i espanyol, han de poder decidir lliurement sobre el seu estatus polític i organitzar en llibertat el seu desenvolupament econòmic, cultural i social. Aquest dret no se’ls hi pot negar amb la indicació que l’Estat espanyol ja els hi concedeix una ‘autonomia’ parcial. Segons l’article 19 de l’ICCPR, els catalans tenen a més el dret humà a una il·limitada llibertat d’opinió. Així, l’Estat espanyol estava i està legalment obligat a donar als catalans la possibilitat d’expressar, en forma d’un referèndum, de quina forma el poble català vol fer ús en el futur del seu dret d’autodeterminació. Si no ho fa i impedeix tal referèndum, vulnera massivament els drets humans i no actua de manera diferent que dictadures que només volen concedir i limitar per als seus ciutadans els drets humans “a la carta”.
Amb l’argument que la Constitució del 1978 no preveu la possibilitat de fer un referèndum sobre una eventual independència d’una comunitat autònoma, el Tribunal Constitucional espanyol —que com a mínim des del 2010 de manera clarament conflictiva i en alguns casos vulnerant els propis estatuts—, va prendre decisions partidistes contra Catalunya i seguint els desigs del govern espanyol, ignorant els pactes sobre els drets humans i invocant articles de la Constitució espanyola que són subordinats a aquells pactes- va prohibir qualsevol referèndum sobre la independència de Catalunya i així va declarar també el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 com a il·legal.
Ja això sol es pot considerar una vulneració molt greu dels drets humans i és un cas per al Tribunal Europeu de Drets Humans i per a l’ONU.
La pregunta de si el poble català, d’acord amb la Constitució de 1978, té el dret d’emetre el vot en un referèndum sobre una possible independència, s’ha de respondre afirmativament i sense reserves, ja que el superior dret internacional, reconegut a la Constitució com a obligatori i vinculant, anul·la tota disposició en contra que es trobi a la Constitució i al dret espanyols.
Per això no calia ni cal cap reforma de la Constitució espanyola per fer possible un referèndum català d’aquesta mena, ja que una reforma de la mateixa amb participació de tota la població espanyola com a premissa per l’ús del dret d’autodeterminació per part del poble català vulneraria essencialment el dret humà col·lectiu d’autodeterminació del poble català.
Aquest dret només el té el poble català, però no la població total espanyola, a la qual no li pertoca cap dret d’opinar-hi. Per això no es pot seguir cap camí jurídic que privi el poble català del dret d’autodeterminació. Els drets humans són indivisibles i inalienables. I cada article de la Constitució espanyola s’ha d’interpretar a la llum dels drets humans. No pot ser d’una altra manera. Si el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem d’Espanya no ho fan, posant alguns articles de la Constitució espanyola per damunt dels drets humans, deixen d’actuar dins el marge de l’ordenament jurídic i legal de l’Estat espanyol i perverteixen allò que hauria de ser un estat de dret.
