Pedro González-Trevijano, que fins ara ha estat el president (amb el mandat caducat durant mesos) del Tribunal Constitucional, s’ha acomiadat del càrrec amb un discurs que incloïa, oh quina gran sorpresa, una apologia de la unitat d’Espanya en aquests termes: “A Espanya només hi ha una sobirania, la sobirania nacional, la del poble espanyol, expressada solemnement el 6 de desembre de 1978, amb l’aprovació de la Constitució”. I ha afegit que “davant d’ella no són oposables sobiranies populars que diuen emanar, sense cap intermediació, del suposat mandat directe d’un col·lectiu o d’una col·lectivitat”.
González-Trevijano va fer referència al conflicte entre Catalunya i Espanya, que és el xoc de sobiranies. Més exacte, el no reconèixer Catalunya i els seus ciutadans com a subjecte polític per part de l’ERstat espanyol. Segons les lleis espanyoles, el conflicte no existeix perquè tampoc existeix la possibilitat de posar en qüestió l’única sobirania nacional existent. A Espanya hi ha una sola i única nació —la mateixa Espanya— i tot el que qüestioni aquest principi queda irremeiablement fora de l’ordre constitucional.
Candido Conde-Pumpido ha estat qui l’ha rellevat en el càrrec. El primer que ha fet ha estat marcar els límits del terreny de joc en una qüestió tan sensible com la de Catalunya. “La Constitució no permet la secessió, ni la independència ni l’autodeterminació”, ha manifestat als seus companys després de ser escollit nou màxim representant de l’òrgan de garanties amb un ajustat 6 vots a 5 sobre l’altre aspirant, la també integrant del sector progressista María Luisa Balaguer.
El missatge de Conde-Pumpido als seus companys ha estat que vol “retornar el prestigi” de l’òrgan. Sobretot, posant-lo al dia de les qüestions que fa anys que estan pendents, com el recurs contra la llei de l’avortament de Zapatero, que fa 11 anys que està al calaix. La llei de la Eutanàsia, etc. El que no canviarà, tal com ha promès, és la mà de ferro contra el sobiranisme.
Una de les noves magistrades de la majoria progressista del TC, María Luisa Segoviano, assegurava en una entrevista que s’hauria d’admetre l’estudi al dret a l’autodeterminació (que el PSOE, per cert, ha repetit un munt de cops que no existeix). Això li ha valgut l’atac d’uns altres guardians de la unitat d’Espanya, els mitjans de comunicació de la dreta nacionalista. No hauríem d’oblidar que la unitat d’Espanya, per damunt de qualsevol altra consideració, és un excel·lent negoci que omple generosament les butxaques dels auto-denominats patriotes.
Arribat a aquest punt penso que tot i tenir el títol d’advocat, Sánchez i Bolaños no exerceixen l’advocacia. Son polítics i les declaracions de que dins la constitució no hi cap el referèndum d’autodeterminació, tot i ser greus mig s’entenen. Ara bé, que ho diguin dos presidents del Constitucional m’ha fet reaccionar, de manera que m’he ficat dins el tex de la carta magna de 1978 per comprovar-ho.
En més de tres hores de lectura, no he trobat cap article que el prohibís. Aleshores crec que el que no està pas prohibit es podrà dur a terme. De fet només he trobat dos articles que diríem que parlem del tema.
El primer és el numero 2 que diu: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.
El segon és el numero 10.2 que diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries han estat ratificats per Espanya”.
Podríem afegir un tercer, és el numero 96.1 que diu: “Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament jurídic intern un cop hagin estat publicats oficialment a Espanya; les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional”.
Ja per acabar vull manifestar el següent: Els drets humans són indivisibles i inalienables. I cada article de la Constitució espanyola s’ha d’interpretar a la llum dels drets humans. No pot ser d’una altra manera. Si el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem d’Espanya no ho fan, posant articles de la Constitució espanyola per damunt dels drets humans, deixen d’actuar dins el marge de l’ordenament jurídic i legal de l’Estat espanyol i perverteixen allò que hauria de ser un estat de dret.
