16.2 C
Barcelona
Dissabte 4 febrer, 2023

Què és la cultura de la violació?

Relacionats

Perquè el referèndum català per la independència no va ser il·legal (IV)

Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg), publicat originalment a Blickpunkt Katalonien per Axel Schönberger.

Reaccions a la sentència de la justícia europea

Tant l’independentisme com el govern espanyol diuen que el tribunal els dóna la raó El Tribunal de Justícia...

Puigdemont pregunta si ERC sabia que volien extradir-lo amb el nou Codi Penal

L’expresident qüestiona els motius darrere la reforma del Codi Penal que ara se li aplicarà El president a...

Deixem sola la gent gran que lluita, i ha lluitat, per la independència de Catalunya?

19/01/2023, Barcelona, cimera Espanya-França Matí gèlid. Molta sensació de fred pel vent. Zona entre les fonts i plaça...

El que ha fet la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha sigut retreure al PP que campanyes com la que han fet a Galícia, en què s’adrecen a les dones dient-los que vagin amb compte si surten a córrer, o de copes (o de quina manera es vesteixen, o a quins llocs van i a quines hores), és promoure la cultura de la violació. La bancada del PP ha reaccionat com un sol energumen i ha muntat un dels escàndols que són marca de la casa. Però, per molt que cridin (o precisament perquè criden molt), i per molt que després Montero hagi rebut el toc d’atenció de Meritxell Batet, les paraules de la ministra no eren incorrectes. Ni tan sols inexactes.

Cultura de la violació no és animar els violadors a atacar les seves víctimes, sinó fer culpables les víctimes d’haver causat la violació. És la lògica de frases com “és que provoquen”, i d’altres arguments encara més infames: un exemple paradigmàtic va ser el famós judici dels violadors coneguts com la Manada, en què es van dedicar sessions i més sessions a discutir si la vagina de la víctima estava lubricada o no quan va ser atacada pels cinc criminals. Segons aquesta visió de la vida en general, i de la sexualitat en particular, si la víctima tenia lubricada la vagina ja no hi havia hagut violació i tot quedava, com va dir un dels magistrats del tribunal, en “un jolgorio”.

D’això se’n diu culpabilitzar les víctimes, que és la pitjor de les agressions que es poden cometre contra algú que ha estat, efectivament, víctima d’una agressió. La dreta espanyola fa això contínuament quan debat (és un dir) sobre violència de gènere, tant si es tracta de violació com d’altres tipus, menys visibles i per tant encara més exposats a la seva demagògia, de violència contra les dones. Per extensió ho fan amb totes aquelles víctimes que no els interessen: les víctimes d’ETA que no volen agrupar-se sota les associacions de l’entorn del PP són, segons el PP, gent manipulada per l’esquerra.

Les comunitats catalanoparlants on es vol ensenyar amb normalitat el català, llengua perseguida fins a l’avorriment al llarg de la història, resulta que són comunitats totalitàries i nazis que s’encastellen en una llengua inútil només perquè odien a Espanya. Les persones que l’1 d’octubre de 2017 varen ser apallissades en ciutats i pobles de Catalunya per policies que havien rebut l’ordre d’apallissar-los tampoc eren víctimes, sinó fanàtics carregats d’odi i instigats pels independentistes i TV3. I així continuaríem fins la Guerra Civil, en què militars i falangistes no van donar un cop d’estat contra un govern democràtic, sinó que es van aixecar amb dignitat per defensar Espanya.

Després de dies rebent els atacs i insults de la dreta i ultradreta per la llei, la ministra Irene Montero ha agafat el micròfon aquest dimecres en el Congrés i ha acusat el Partit Popular de fomentar la “cultura de la violació”. Aquest és un concepte que ha tingut èxit entre el moviment feminista perquè exemplifica fins a quin punt el patró de les violències sexuals està assumit per la ciutadania.

L’expressió va sorgir en la dècada dels anys 70 als EUA per a referir-se a tota una estructura que s’endinsa en gairebé la totalitat de les societats i cultures per a normalitzar i justificar la violència sexual cap a les dones. La idea primordial és que la dona és només un cos que està disponible al servei de satisfer el plaer dels homes, sense tenir en compte els seus propis desitjos. Tot alimentat pels estereotips de gènere: les dones submises i amb poca inclinació pel sexe, els homes dominants, forts i masculins. Aquests conceptes són omnipresents, assenyala l’ONU, i està tan arrelada que es mostra en la manera de parlar, de moure’s, de pensar, i s’ha traslladat a les cançons i al cinema, la qual cosa ha perpetuat els estereotips.

Per aquesta raó, es tendeix a responsabilitzar a les dones dels abusos que sofreixin. Expressions com per exemple “portava una faldilla massa curta”, “caminava provocant”, “és una escalfabraguetes” o “carda com una puta” són tan habituals que s’han normalitzat, fins al punt que més d’un jutge les ha inclòs en les sentències per a justificar el comportament abusiu d’un acusat. Les dones, doncs, són les culpables d’allò que els passa, i no ho és l’agressor, que s’ha deixat portar per la passió, un rampell o guiant-se per un senyal de la víctima.

Trencant el tòpic d’un desconegut assaltant a una dona enmig d’un carreró fosc, les estadístiques policials apunten al fet que els agressors són bàsicament la parella, els amics o els companys de treball. Aquest coneixement, aquesta relació pròxima, fa que moltes víctimes no denunciïn els casos i, fins i tot, apunten les expertes, no siguin conscients que han estat abusades o, per contra, es creguin responsables d’haver permès que allò passés.

En aquest punt, la llei del “solo sí es sí” com les campanyes institucionals contra la violència masclista es basen a posar sota la lupa a l’agressor i explicar què és el consentiment, el sí, en una relació íntima. Per això, aprofitar-se d’una dona que ha perdut el sentit (per consum de drogues, per fàrmacs o per estar profundament adormida) per a mantenir relacions sexuals és una agressió sexual, independentment de si la dona amb plenes facultats hagués sentit desig. Les dones, quan diuen que no, volen dir que no.

L’ONU afirma que posar-li nom és el primer pas per a trencar les bases de la cultura de la violació i anima a tothom a observar-se i analitzar els comportaments i expressions per a erradicar el masclisme imperant. És la tolerància zero i també la revisió de la masculinitat. Per això, és important que en els ambients familiars, laborals o educatius es trenquin les complicitats entre els homes.

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

Perquè el referèndum català per la independència no va ser il·legal (IV)

Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg), publicat originalment a Blickpunkt Katalonien per Axel Schönberger.

Reaccions a la sentència de la justícia europea

Tant l’independentisme com el govern espanyol diuen que el tribunal els dóna la raó El Tribunal de Justícia...

Puigdemont pregunta si ERC sabia que volien extradir-lo amb el nou Codi Penal

L’expresident qüestiona els motius darrere la reforma del Codi Penal que ara se li aplicarà El president a...

Deixem sola la gent gran que lluita, i ha lluitat, per la independència de Catalunya?

19/01/2023, Barcelona, cimera Espanya-França Matí gèlid. Molta sensació de fred pel vent. Zona entre les fonts i plaça...

Comencen les batalles preelectorals

Collboni deixa l'Ajuntament de Barcelona i Feijóo fa una nova proposta electoral. Quan un any arrenca políticament com a...