16.2 C
Barcelona
Dissabte 4 febrer, 2023

El 20-N, l’aniversari de la mort de Franco

Relacionats

Perquè el referèndum català per la independència no va ser il·legal (IV)

Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg), publicat originalment a Blickpunkt Katalonien per Axel Schönberger.

Reaccions a la sentència de la justícia europea

Tant l’independentisme com el govern espanyol diuen que el tribunal els dóna la raó El Tribunal de Justícia...

Puigdemont pregunta si ERC sabia que volien extradir-lo amb el nou Codi Penal

L’expresident qüestiona els motius darrere la reforma del Codi Penal que ara se li aplicarà El president a...

Deixem sola la gent gran que lluita, i ha lluitat, per la independència de Catalunya?

19/01/2023, Barcelona, cimera Espanya-França Matí gèlid. Molta sensació de fred pel vent. Zona entre les fonts i plaça...

Fa dos caps de setmana van haver-hi exaltacions franquistes a Madrid. Dues-centes persones es van concentrar a la plaça d’Orient per a recordar al dictador Franco en l’aniversari de la seva mort i, en el seu primer homenatge des de l’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica. Aquestes persones que, pertanyien al Movimiento Católico Español, es van concentrar a la dita plaça en un descafeïnat encontre que, entre salutacions feixistes i càntics falangistes, van desafiar la nova legislació, proferint “Vivas a Franco” i cantant el “Cara al sol“.

Abans de la irrupció de les activistes, algunes persones ja es concentraven al voltant de la porta del Teatre Real. Allí, davant els ulls vigilants dels agents, uns homes venien souvenirs franquistes, exposats sobre dues taules cobertes amb la bandera d’Espanya usada durant la dictadura: Clauers amb les cares del dictador i el fundador de Falange, calendaris i polseres amb els colors d’Espanya i l’àguila de Sant Joan, a més de llibres sobre la història del franquisme i la Guerra Civil. Després de mitja hora, la policia va obligar els venedors a desallotjar els seus llocs.

El govern espanyol ha anunciat que obrirà expedients sancionadors a les persones que van proferir “càntics i gestos” que enaltien Franco amb motiu del 20-N. Millor això que res. Però, a part que ja veurem en què queden aquests expedients, on va l’Estat amb sancions administratives, quan resulta que el franquisme viu amb total comoditat i impunitat dins la cultura i la política espanyola?

Començant per la monarquia, restaurada per decisió personal del dictador en la persona de Joan Carles, que mai ha condemnat la dictadura ni s’ha sotmès a referèndum. I continuant pel partit més gran, el PP, fundat per ministres franquistes. Per això ahir els populars deien que hi ha altres prioritats abans d’anar a expedientar la gent que havia fet la salutació feixista, que és el mateix concepte que va expressar, com Feijóo fa pocs dies, quan van desenterrar a Sevilla el cadàver del general Queipo de Llano.

La continuïtat entre la dictadura i la democràcia es va saldar sense que ni un sol ministre, general, jutge, o policia torturador del franquisme fos jutjat pels crims contra la humanitat que hagués pogut cometre. Va ser el pacte de la por per superar el trauma de la Guerra Civil: els perdedors podien tornar al poder, però els guanyadors no perdrien aquesta condició. I aleshores, és clar, si a quaranta anys de dictadura hi sumem quaranta-set anys d’impunitat vol dir que durant gairebé prop d’un segle ha estat possible enaltir la dictadura públicament sense sanció, que només els rojos i els antiespanyols condemnen Franco. Per això, què signifiquen uns expedients contra la normalitat obscena, per estructural, de la dictadura?

D’altra banda no podem ignorar que, poc a poc, hem anat descobrint la personalitat de Franco com a governant i la seva forma d’administrar la economia del país, no solament permetent la corrupció sinó que el vencedors de la guerra tinguessin el dret d’enriquir-se com també ha va fer ell, tot i el tracte que la premsa i els mitjans de l’època van parlar de de la seva vida austera, cosa que s’ha demostrat es tractava d’una fal·làcia que es va vendre per dignificar la seva persona.  

Aquesta setmana passada he hagut d’anar a l’hospital per un control i, quina ha estat la meva sorpresa que mentre estava a la sala d’espera esperant el meu torn, a la filera de bancs davant meu, he escoltat una conversa en la qual dues persones parlaven sobre el tema, una d’elles deia que amb Franco vivíem millor, l’altra molt educadament li ha respost que, tot respectant la sena  opinió no la compartia; després li ha dit bon dia i s’ha canviat de seient. Quaranta-set anys després encara hi ha gent que pensa així.

Una guerra civil, un cop d’estat contra el govern republicà, milers i milers de víctimes, mig milió de persones que es van haver d’exiliar i més de cent mil cadàvers que encara són a les cunetes de la península, en són el resultat d’aquella terrible confrontació que Franco va provocar. Així i tot, és molta la gent que enyora al dictador Franco i la seva posterior dictadura.

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

Perquè el referèndum català per la independència no va ser il·legal (IV)

Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg), publicat originalment a Blickpunkt Katalonien per Axel Schönberger.

Reaccions a la sentència de la justícia europea

Tant l’independentisme com el govern espanyol diuen que el tribunal els dóna la raó El Tribunal de Justícia...

Puigdemont pregunta si ERC sabia que volien extradir-lo amb el nou Codi Penal

L’expresident qüestiona els motius darrere la reforma del Codi Penal que ara se li aplicarà El president a...

Deixem sola la gent gran que lluita, i ha lluitat, per la independència de Catalunya?

19/01/2023, Barcelona, cimera Espanya-França Matí gèlid. Molta sensació de fred pel vent. Zona entre les fonts i plaça...

Comencen les batalles preelectorals

Collboni deixa l'Ajuntament de Barcelona i Feijóo fa una nova proposta electoral. Quan un any arrenca políticament com a...