La setmana passada, a Barcelona, es va produir un clam per corredor mediterrani. Més de 1.500 empresaris es van reunir per demanar que el ministeri de Foment vagi per feina i tiri el projecte endavant. Varen participar Miquel Roca, Javier Godó, Josep Sánchez Llibre i Josep Oliu. I els coneguts empresaris valencians pancatalanistes, Vicente Boluda i Juan Roig (el de Mercadona). I que hi havia els presidents de Catalunya, el País Valencià i Múrcia. També hi va assistir la ministra de Transports i exalcaldessa de Gavà, la catalana Raquel Sánchez.
Quines reivindicacions polítiques poden unir en un mateix acte un president independentista, un de socialista i un del PP. Què pot fer que Boluda, partidari d’ofrenar noves glòries a Espanya”, es preguntava en veu alta “com pot ser que tot neixi i passi pel centre d’Espanya”. O bé que Roig digués: “Hem trigat tres hores a venir de València a Barcelona en tren, per anar de València a Madrid és una hora i mitja, i de València a Alacant és infinit”.
Què ho fa això? La butxaca. La constatació que per més que us diguin que Espanya és el país més descentralitzat del món, les infraestructures es continuen pensant en radial. A l’Estat tant li fa que per la costa que va d’Algesires a Portbou es produeixi el 50% de la riquesa espanyola. L’objectiu de l’Estat és connectar Madrid amb totes les províncies per alta velocitat, i buidar Espanya. Gastar en AVE com no ha gastat cap país del món excepte la Xina, i abandonar Rodalies, menyspreant el temps i la butxaca de la gent, les empreses i el medi ambient.
Tot per Madrid i la radialitat. Això és exactament així. És més, aquesta negació de les infraestructures a Catalunya i València, i al Mediterrani, s’ha fet contra la història, contra l’economia i, en definitiva, contra el sentit comú i, ara, n’estem pagant les conseqüències.
Si repassem les hemeroteques descobrim el següent: El 22 de març de 2012. Brussel·les. Els 27 estats membres de la Unió Europea voten el finançament de les xarxes europees més importants de transports, que hauran d’estar acabades el 2030. El mapa inclou el Corredor Mediterrani. 26 estats hi voten a favor. Un sol estat hi vota en contra, Espanya, perquè el govern de Rajoy vol que el Corredor passi per Madrid i entri a França per un túnel a Canfranc (que els francesos no volen perquè ja tenen connexió ferroviària amb la península pel País Basc i per Catalunya).
L’eix logístic Barcelona-Tarragona, nucli central del Corredor Mediterrani, és el tercer més important de la Unió Europea pel que fa al volum de tràfic de mercaderies. Només el superen el de la conca del Ruhr (Alemanya) i el de Milà i els seus voltants (Itàlia). Però és un eix que, malgrat una demanda històrica dels sectors productius, continua coix en la seva vital connexió ferroviària. La seva potència i eficiència resten, doncs, greument compromeses.
El corredor no és més que la nova versió de la Via Augusta que van fer els romans fa dos mil anys. Aprofitant les planures de prop de la costa, van fer el traçat que permetia travessar els Pirineus i arribar a les portes d’Àfrica pel Mediterrani. Ja està inventat, de fa dos mil anys. A començament dels anys seixanta, el Banc Mundial li va dir a Franco que si volia modernitzar l’economia havia de fer autopistes, i també on les havia de fer. A Madrid? No pas.
Recorden Autopistes del Mediterrani? Doncs això és el que es va fer: una cinta per treure a Europa tota l’horta i la fruita i la indústria de país per exportar. Actualment són insuficients, cares i contaminants. Per aquesta raó, l’any 2012, la Unió Europea va decidir crear el Corredor Mediterrani. Una via ferroviària per on han de passar passatgers i mercaderies, que començaria a Algesires i acabaria a Ucraïna.
El que durant anys era un clam català ja fa temps que és un clam que ressegueix tota la costa mediterrània. Però ni així sembla que estigui garantida la seva execució ràpida. L’imperatiu ambiental, sumat ara a l’econòmic, hauria d’ajudar a donar-li impuls. De fet, aquesta setmana el lobi Fermed, ha fet pressió a Brussel·les amb l’argument mediambiental, reclamant una inversió addicional de 100.000 milions d’euros als 300.000 que l’executiu comunitari ja té previst desemborsar per millorar i optimitzar les línies ferroviàries de les connexions més transitades d’Europa. Dels 100.000 milions reclamats, 18.000 haurien de ser per al Corredor Mediterrani. Els trens consumeixen 7,8 vegades menys energia i el transport ferroviari és quatre vegades més barat que el tràfic de mercaderies rodat.
No actuar aquí contribuiria a la hipocresia climàtica que aquests dies plana sobre la cimera egípcia COP27. La presència de la ministra de Transports i Mobilitat, Raquel Sánchez, a la trobada dels empresaris indica que alguna cosa canvia. El govern espanyol té previst posar en marxa prop de 100 quilòmetres del Corredor Mediterrani fins al març del 2023. El ritme ha millorat, però no n’hi ha prou. La ministra veu el got mig ple, però ni els presidents dels territoris ni els empresaris són tan optimistes. El descontentament és molt alt, Són molts anys de desenganys i retards. Ara estan en servei 589km del Corredor. Fins a arribar als 1.300km previstos encara falta massa.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Hi ha raons econòmiques o logístiques que justifiquen la necessitat de què el corredor hagi de passar per Madrid o és una dèria patriòtica a la qual ja estem acostumats i que no té res a veure amb la lògica comercial, empresarial i econòmica que el país necessita?
