Com molt bé diu el periodista de l’Ara, Antoni Bassas, quan érem unes criatures ens ensenyaven a fer sevir l’expressió “aquest senyor” o “aquesta senyora” per referir-nos educadament a una persona gran desconeguda que, per la raó que sigui, havia entrat dins el nostre radi de relació social.
Després hi havia aquell to més irònic, en què “aquest senyor”, mastegant cada síl·laba, era la manera de no dir una cosa molt lletja a un individu igualment desconegut que, per desgràcia, havia irromput a la nostra vida.
Però el llenguatge polític, que tot ho graponeja, fa servir “aquest senyor”, qui parla no vol pronunciar un nom en públic perquè l’incomoda o perquè posar-se’l a la boca és tant com donar-li importància, i dient “aquest senyor” el rebaixa a la categoria d’innombrable.
En el seu article, el periodista posa a Mariano Rajoy com a exemple, quan li preguntaven per companys del seu partit condemnats per corrupció, com ara el vicepresident Rato o el tresorer Bárcenas, feia servir “aquest senyor de qui vostè em parla”, “aquest senyor a qui vostè s’ha referit” i les variants “la persona per la qual vostè s’ha interessat” o “la persona a la qual vostè acaba de citar”.
Dies enrere, la ministra portaveu socialista, Isabel Rodríguez, va fer el mateix que feia Rajoy a fi de no haver d’anomenar Puigdemont: “Vostè es referia a les declaracions d’aquest senyor que va fugir del nostre país”. Després, va poder posar PP i Puigdemont a la mateixa frase, aleshores sí que el va anomenar. Però l’elefant no desapareix només per dir-ne “aquest senyor”. Com si la ministra pogués rebaixar-lo de categoria.
El president Puigdemont no només no ha desaparegut sinó que s’ha presentat davant la justícia de Bèlgica, Alemanya i Itàlia i sempre ha acabat sortint en llibertat. I ja fa cinc anys que la justícia espanyola ha quedat en evidència. El problema de l’Estat té nom i cognom: Carles Puigdemont. Per això no el volen anomenar.
Les paraules pronunciades per la portaveu socialista, Isabel Rodríguez. referides a Carles Puigdemont, eren les següents: “Aquest senyor, fugat de la justícia, el que ha de fer es venir a retre comptes”.
Permetin-me, benvolguts lectors que, si no en son coneixedors, els detalli la magnifica resposta de Santiago Recasens a la ministra portaveu del govern espanyol i que m’ha estat enviada per un bon amic, el garanteixo que no té desperdici.
Senyora portaveu: soc una mica lent i m’assalta un dubte: es refereix vostè al President Carles Puigdemont o a cert “monarca emèrit”, lladre, putero, defraudador d’impostos i pocavergonya? Perquè el President Carles Puigdemont ha comparegut davant quatre tribunals de tres països comunitaris diferents i, de tots ells. ha sortit en llibertat, per la qual cosa no és un fugat de la justícia sinó tot el contrari.
En canvi, aquest altre “Campechano” no només no ha comparegut davant de cap tribunal, sinó que a sobre es va descol·locar públicament al respecte. I això suposa una gran diferència, no creu?
Vegin el següent vídeo. El dos Borbons, pare i fill, parlen en diferents missatges nadalencs de l’honestedat i el comportament ètic que han de tenir els responsables i dirigents polítics del país, donant exemple i, a l’hora, tallar de rel la corrupció, en una Espanya que volen sana i neta (?).
Per la meva part, jo voldria preguntar-li a la portaveu del govern alguns dubtes: Com és que disposant de tanta informació de l’emèrit, no s’ha obert cap comissió d’investigació al Congrés? Perquè protegeixen a qui és un defraudador d’impostos? Qui des del govern o de l’Agència Tributaria li va xiular al Campechano els imports que devia ingressar per liquidar els deutes?
Que ens està costant, de la nostra butxaca, l’estada de l’emèrit al país del golf? Quantes persones te al seu servei, seguretat, sanitat? Quan va liquidar el deute tributari, de quin lloc, banc o país vingueren els diners?
Ja per acabar, vull destacar la diferencia existent entre aquests dos senyors. A l’emèrit el va col·locar Franco i va jurar, los principios del movimiento nacional. Cal afegir que no ha jurat ni promès mai la Constitució que, ironies del destí, és la norma que l’ha protegit sempre. A Puigdemont, en canvi, el va col·locar el Parlament de Catalunya, és a dir, els representants del poble sorgits de les urnes.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Sabrà apreciar les diferencies la portaveu del govern d’Espanya?
