Des de la fi de les guerres civils i conflictes mundials que van assolar Europa en el segle XX, i especialment des de l’Holocaust, l’impuls de les polítiques de memòria democràtica s’ha convertit en un deure moral que és indispensable enfortir per a neutralitzar l’oblit i evitar la repetició dels episodis més tràgics de la història. El ferm compromís amb la pedagogia del “mai més” s’ha convertit en un imperatiu ètic fonamental en les societats democràtiques de tot el món.
Les violacions dels drets humans durant la Guerra Civil, la duríssima repressió de la postguerra i la dictadura franquista van ser condemnades en l’informe de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, a París el 17 de març de 2006. Els fets descrits pel Consell d’Europa assenyalaven que durant la Guerra d’Espanya es van cometre gravíssims crims i que durant la posterior dictadura es va establir un sistema polític autoritari que va reprimir massivament tot indici d’oposició política.
Com indica el referit informe del Consell d’Europa, a Espanya es van produir de manera sistemàtica moltes desaparicions forçades, execucions extrajudicials, detencions arbitràries, polítiques de camps de concentració, treballs forçats, tortures, violacions i fins i tot segrest massiu de nounats sota una política d’inspiració “genètica”. La ciutadania té el dret inalienable al coneixement de la veritat històrica sobre el procés de violència i terror imposat pel règim franquista, així com sobre els valors i els actes de resistència democràtica que van dur a terme els qui van caure víctimes de la seva repressió.
Amb motiu de l’entrada en vigor de la llei de memòria democràtica, s’han produït actes que, d’acord amb la mateixa i els seus continguts, han demostrat que a Espanya la dreta, en la seva gairebé totalitat, no està d’acord amb ella i, el mateix Núñez Feijóo ja ha avançat que quan governi la derogarà.
Vegin l’exhumació de Queipo de Pla que estava enterrat en la basílica de la Macarena de Sevilla.
No aconsegueixo comprendre com un genocida provat va poder ser enterrat en un lloc sant i, sagrat per als sevillans, com és la basílica de l’Esperança Macarena, tret que fos ordenat pels vencedors de la contesa o, directament pel dictador Franco.
Aquet, per cert, es va encarregar de preparar el seu propi mausoleu, a la manera dels faraons egipcis, al Valle de los Caídos, ara denominat de Cuelgamuros, és un conjunt monumental format per una basílica catòlica, una abadia i una creu monumental de 150 metres d’altura assentada sobre el cim d’un cingle que domina tota la vall circumdant; amb la peculiaritat que tota la basílica és subterrània íntegrament. Es troba a la vall de Cuelgamuros de la serra de Guadarrama, municipi de Sant Lorenzo de l’Escorial (de la Comunitat de Madrid), Va ser construït entre 1940 i 1958 amb mà d’obra de presos polítics republicans.
S’ignora el número de morts que va haver-hi durant 18 anys que van durar les obres, allí va ser enterrat José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange. Franco va ser exhumat i les seves restes estan en el cementiri del Pardo.
Han passat 83 anys des del final de la guerra i altres 47 des de la mort del dictador i, fins ara no ha estat possible consensuar aquesta llei, i dic consensuar per dir-ho d’alguna manera. La dreta -tota ella- d’aquest país, continua creient que Espanya és de la seva propietat. Les declaracions d’Abascal (Vox) i Feijóo (PP) donen mostra àmpliament d’això.
Molts han estat els crims comesos en plena guerra contra la població civil, a Badajoz van assassinar a 4.000 persones com han comprovat en l’anterior vídeo. Les declaracions de Yagüe al corresponsal de USA, són veritablement esgarrifoses.
Què opinen vostès, estimats lectors? Estan d’acord amb la present llei o per contra no la creuen necessària? No val la pena conèixer les atrocitats comeses perquè aquestes no tornin a produir-se mai més en la vida?
