Un cop més el PP ha tornat a impedir la renovació del Consell General del Poder Judicial. Semblava que amb l’arribada del seu nou líder, Nuñez Feijóo, és podria arribar a la renovació d’aquest organisme que, com sap tothom, està caducat a la vora de quatre anys.
Allò que havia de ser un acord final entre el PSOE i el PP per a reformar la cúpula judicial espanyola s’ha tornat a fer malbé. Aquesta cop sembla que d’una manera bastant irreversible, arran de la reforma del delicte de sedició.
És públic i notori que cada cop es fa més intensa i reiterativa la pressió europea sobre les autoritats espanyoles perquè reformen el CGPJ perquè els delictes de sedició i rebel·lió s’adapten a la normativa europea -cosa que els faria inservibles per als seus propòsits.
El PSOE sembla voler fer les reformes necessàries per mirar d’adaptar-se a la normativa europea, ni que sigui per a mirar de fer alguna cosa, ni que sigui cosmètica, de l’estil de quan van escenificar la concessió dels indults per a tapar les ordres europees. Però el PP s’hi nega repetidament.
Els populars volen que Sánchez parli al congrés sobre el tema, també volen que compareguin el ministre de Presidència, Félix Bolaños, i la titular de Justícia, Pilar Llop. El PP exigeix que Sánchez es comprometi “per escrit” a no reformar el delicte de sedició per reprendre les negociacions per renovar el CGPJ. Homologar el delicte a Europa és una exigència que el PSOE no tindrà més remei que acceptar, no només perquè si va comprometre en la investidura sinó per la insistència d’Europa, mes encara després dels informes de la Comissió Europea de la setmana passada.
Segons una interpretació molt estesa a la premsa i altres mitjans de comunicació en relació amb la reforma del CGPJ —que és la mare dels ous—, el PP de Feijóo és presoner de l’extrema dreta i de la premsa ultra. Tanmateix, aquestes darreres hores tot de rumors i alguns articles, com el de de Nacho Escolar, comencen a apuntar més amunt, a Felipe VI. Al cor, reconegut del règim. De manera que la controvèrsia sobre la situació real de Madrid comença a ser molt més que interessant.
La cosa s’explica senzillament. El setembre del 2017 el règim va engegar la maniobra per a frenar la imminent independència de Catalunya, una maniobra fonamentada tan sols en l’ús de la violència —antidemocràtica—, per tant. Ho va fer a partir d’una argúcia legal de Mariano Rajoy, però també i sobretot del discurs de Felipe VI el 3 d’octubre al vespre. I, si bé és cert que la Guàrdia Civil i la policia nacional van ser els ariets de la primera fase de l’operació, l’ariet principal de la segona fase. I fins avui, ha estat un poder judicial que, per a poder fer el que fa, actua sistemàticament al marge de la legalitat europea.
Així pogueren fer servir els delictes de rebel·lió i sedició d’una manera instrumental, no per a impartir justícia sinó amb finalitats polítiques —especialment en el trasllat irregular del cas al Suprem i l’ús de la presó preventiva— com a tàctica per a obligar a canviar l’actitud dels polítics i dels partits catalans.
L’efecte polític que volia aconseguir l’estat s’ha aconseguit. Però oblidar, o menystenir, que l’estat espanyol ja no és autònom jurídicament i que resta sotmès a les normatives europees té un efecte bumerang que, alhora, desestabilitza el règim amb una força inusitada. El “problema català”, sí, ha complicat molt la vida a Espanya aquests darrers cinc anys en el front europeu i internacional.
De fet, el PSOE ja parla obertament de cop d’estat per a referir-se a l’actuació de la cúpula del poder judicial. Els socialistes, com que són més espanyols que socialistes, això no ho van preveure l’octubre del 2017, quan de fet ja ho era un cop d’estat i hi van donar-li suport. No ho oblidarem mai, però avui la qüestió no és aquesta. Avui la qüestió és fer-nos conscients que tot això passa i, pot tenir unes conseqüències imprevisibles.
Espanya es mou entre dues males coordenades. Per una banda, sap que sense exercir la violència no pot impedir la independència de Catalunya. I, per una altra, sap que per a exercir la violència institucional, la violència no són els pots de fum i les pilotes de goma, ha de restar fora del marc democràtic i legal europeu. Simplement perquè, si acata el marc europeu, perdrà les armes que li han permès frenar de moment el procés català.
Per exemple, no podria fer ús de la presó preventiva com a incentiu polític, hauria de suportar el retorn dels exiliats havent guanyat aquests la batalla, no podria perseguir-los i no podria oposar-se a la sol·licitud pacifica de la independència que, com va aclarir la setmana passada el Consell d’Europa, és completament legal sempre que no impliqui violència ni atempti contra els drets humans. L’Estat espanyol no podria repetir les actuacions contra el procés l’octubre del 2017 com va fer aleshores.
Per a tots aquells que, mancats d’informació i alhora intoxicats per la caverna mediàtica, els aconsellaria de llegir les opinions del catedràtic Javier Pérez Royo (El Nacional) i del jutge emèrit del Suprem Jose Antonio Martin Pallin (Diari Ara). Si eren contraris a revisar el delicte de sedició, és probable que canviïn d’opinió.
