Abans de continuar he fet una recerca per alguns diccionaris, entre ells el de la RAE, a fi d’esbrinar com i de quina manera defineixen el concepte de colònia. El resultat és aquest.
- Territori dominat i administrat per una potència estrangera.
- Període històric en què un determinat territori ha estat colonitzat.
- Altra accepció de colònia és aquell territori dominat per un país estranger, que usualment és una potència a la que se la denomina metròpoli.
- L’anterior significa que la colònia és dependent políticament i econòmicament. És a dir, no és un territori sobirà, sinó que ha de rendir comptes a un govern exterior.
- L’establiment de les colònies, al llarg de la història, ha estat possible molts cops gràcies al ús de la força o de l’ocupació militar. D’aquest mode, s’imposava un sistema econòmic i polític, i inclús la religió, l’idioma i els costums del colonitzador.
La pregunta que ens fem molts catalans és: Per què l’estat espanyol va signar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, signats a Nova York en data 16 de desembre del 1966?
Espanya acostuma a signar-ho quasi tot i, d’aquesta forma, passa a formar part de la llista dels països, suposadament democràtics, encara que després no complexi una bona part dels compromisos adquirits; com resulta evident pels tocs d’atenció rebuts d’Europa o de les Nacions Unides en matèria de Justícia.
Les colònies americanes van ser explotades per la metròpoli fins que es van independitzar, els que van lluitar per assolir-ho no eren els nadius ni els indígenes sinó espanyols i els seus descendents, tips i farts de l’espoli a què eren sotmesos per a mantenir la corona i la cort espanyola. Amb quins diners sinó es van construir els palaus d’Orient, la Granja o Aranjuez per posar uns exemples?
Quan es van perdre totes les colònies l’estat espanyol estava arruïnat. D’una banda, no rebia res d’Amèrica, de l’altra les despeses militars per evitar-ho el van deixar en fallida. Calia doncs buscar nous ingressos i aquests sortirien dels territoris que, per la seva dinàmica i mitjançant impostos, podien rescabalar la seva economia.
Vegin el següent vídeo i comprendran alguns dels motius del perquè molts catalans volem la independència.
Entre aquests territoris s’hi trobava i s’hi troba encara Catalunya. Avui dia, després d’una guerra civil i 40 anys de dictadura, les coses continuen igual, els ciutadans de Catalunya són els perjudicats de l’espoli que pateixen de part d’Espanya, sigui quin sigui el govern de l’estat.
Els espanyols, en general, no entenen o comprenen el perquè molts catalans desitgem la independència, no ho entenen, entre altres motius, per la premsa mediàtica, l’espanyolisme profund i la manca d’informació de la realitat que no convé que se sàpiga. Vegin el següent vídeo i comprendran alguns dels motius del perquè molts catalans volem la independència
Que en pensen vostès, benvolguts lectors? No els queda clar que Catalunya, Balears i País Valencià som els que estem mantenint un estat en fallida? Que els ciutadans no gaudim de l’esforç i el treball que realitzem, ja que una bona part dels beneficis que obtenim marxen i no sabem ben bé a on i per què. En propers articles els ampliaré una bona colla de motius per voler ser independents.
És el problema legal de les administracions intermedies. Local els ajuntaments. Regional: les CCAA. I central el conjunt de l’Estat-Nació. La Constitució de 1978 ha estat immodificable perquè evidentment qualssevol Estat permet la federació i relacions unilaterals entre pobles històrics: és el cas d’Iparralde i els Països Catalans, no tant de Galícia per influència portuguesa. No es va permetre declarar a Iruña capital històrica d’Iparralde, quan havia existit inclús un rei navarrés que assolí la corona francesa. En el cas català la Unió amb Aragó determina un Imperi associat, és dir Aragó i Catalunya associats colonitzen territoris mahometans a les Illes i al País Valencià. Tot s’esguerra amb el Tractat de Casp, quan legítimament un rei castellà Trastàmara passa a regnar fins 1700, són els Àustries majors i menors, preeminencials no absolutistes. Amb els Borbons, triomfa l’absolutisme de caire francès que arriba fins els nostres dies, si voleu. Tot i que salpebrat amb dos nissagues més la saboia d’Amadeu que portà el general Prim; i la bonaparte de Josep I que dugué la Revolució Francesa i Napoleó. A banda una primera república amb dos presidents catalans Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall (i Salmeron i Castelar) no va passar del federalisme i el cantonalisme amb la Gloriosa (1868-1874). Una segona república mai no es va declarar federal sinó unitària, tot i ser progressista ja que només tenia una cambra parlamentària. Va durar poc (1931-1939), el feixisme de tots, catalans i no catalans va triomfar, i va dur un dictador que a la seva mort va restaurar els borbons. Mentre tant des de 1978 fins ara, un bipartidisme real (i potser un xic brutal) entre la socialdemocràcia i la cristianodemocràcia manté rígida la Constitució que consagra a més als dos reis (l’emèrit) i l’actual com a caps de l’estat i de les forces armades segon la Constitució. Per això, si que estic d’acord tenim a mà la marroquinització d’Espanya. És dir, el rei mana i la comèdia dels partits llagoters d’una idea imperial li fan la rosca. Començant pels veritables protagonistes del desastre, l’oposició comunista acceptant la bandera a canvi d’un 19% dels vots el 1978 que ara no són res. I la socialdemocràcia del PSOE que sense tradició resistencial vers el feixisme franquista, gràcies a la IIª Internacional, espanta el papus comunista de la IIIª Internacional. Evidentment d’internacionalistes no eren ni els comunistes ni el PSOE, del contrari no haguessin permés que la darrera colònia espanyola. No Catalunya sinó el Sahara Occidental passés a mans de Hassan II i ara del seu fill Mohamed VI. Per ser colònia s’han de tenir fronteres allunyades per distància de terra, mar i aire, i s’ha de comptar amb com a mínim de dos moviments d’alliberament: 1. L’armat amb ideologia emancipadora d’esquerra; o el Nacionalista pur lligat a uns fets diferencials que a Catalunya no es donen: la llengua no es fa respectar per les Lleis d’Immersió Lingüística, i fins fa quatre dies (Primer d’Octubre de 2017) no es va fer un referèndum, evidentment legal ja que el fet sempre va abans que el dret. Del valor de la societat civil per reivindicar aquell referèndum dependrà el futur de Catalunya, de tots els responsables d’aquell moment i de llur conjuntura, no estructura, es veurà el temps en que seria desitjable arribar a un Estat-Nació. Les condicions econòmiques no cal dir hi són, però les legals a mans de la política no.
Catalunya no és una colònia històricament, ni cal que ho sigui per esdevenir un Estat-Nació. El discurs del vídeo és polític si voleu però tarsiverga la Història. I així no anem bé. Tampoc la Història ha de ser una llosa. Suposo que falta molta cultura històrica, tot i que no és de la meva corda, el nacionalisme dels governs de CiU amb l’honorable Jordi Pujol al capdavant van fer millors programes d’Història (assignatura) a les aules del país (era obligatòria per accedir a la FP des de la manca de titulació) que no els tecnòcrates posteriors. També és cert que CiU mai no va defensar l’ensenyament públic que és l’únic viable per aconseguir la totalitat de la població amb nivell. És colonialisme si voleu encobert negar als nostres immigrants el dret a vot, quan el hi donem economia informal i els hi neguem el permís de residència. Si els partits polítics catalans no constitucionalistes -els únics vàlids, aconseguissin ampliar la base electoral amb immigrants, la cosa aniria millor. Però no hi figura a l’agenda mentre anem discutint conceptes decimonònics com exili, presos polítics i empresonats. Si ho son és perquè alguna cosa van fer molt malament, per això el llegat del Primer d’Octubre de 2017 no és polític sinó exclusivament social. I la societat -no ho dubteu o es dota de bons polítics o haurà d’aconseguir la independència per vies revolucionàries (i les revolucions més properes per prendre nota són la Francesa de 1789-1799, i la Soviètica de 1917-1924. Només cla recordar.