Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), genèricament anomenat Esquerra Republicana, és un partit polític català fundat el març de 1931, històricament de centreesquerra, republicà i federalista, que avui dia es defineix com a socialdemòcrata i és partidari de la independència dels Països Catalans. En l’actualitat, el nom fundacional només representa la federació a Catalunya del partit. El partit està implantat a tots els Països Catalans i té tres federacions: la del Principat de Catalunya (ERC), la del País Valencià (ERPV) i la de les Illes Balears (ERIB). La seva publicació és la revista Esquerra Nacional i utilitza, indistintament, la senyera estelada amb triangle blau i estel blanc, i amb triangle groc i estel roig. El setembre de 2019 tenia prop de 10.000 militants.
Al març de l’any 1931 se celebrà al Foment Republicà de Sants on es va fundar com a partit polític l’Esquerra Republicana de Catalunya, de la unió de les organitzacions Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà de Lluís Companys i el grup L’opinió de Joan Lluhí, a més d’associacions comarcals i locals. El primer president va ésser Francesc Macià, escollit per unanimitat.
Els principis més importants van ser: el reconeixement de la identitat de Catalunya com a nació, la defensa dels drets individuals de l’home i la redistribució de la riquesa, mentre que el programa social s’estructurà damunt la plena llibertat sindical, el dret de vaga, la defensa del salari mínim, la jornada de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances, jubilacions i escoles de treball.
En la història recent, a les eleccions generals espanyoles de 2015, Esquerra va obtenir els millors resultats de la seva història, aconseguint 9 diputats dels 47 diputats catalans que hi ha al Congrés. Varen assolir 599.289 vots, un 15,98% del vot total de Catalunya. Amb aquests resultats, Oriol Junqueras i el duo Gabriel Rufián i Joan Tardà van superar el millor resultat d’Esquerra en unes generals. Amb la repetició de les eleccions, Esquerra va aconseguir millorar-los respecte a les anteriors eleccions, i va obtenir 629.294 vots i un 18,17% de vot a Catalunya; amb això, Esquerra va esdevenir la primera força en 474 municipis.
Després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i l’aplicació de l’article 155, Esquerra Republicana va concórrer en solitari a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre. La candidatura liderada per Oriol Junqueras va ser la tercera més votada, per darrere de Ciutadans i Junts per Catalunya.
Es va formar un govern de coalició presidit per Quim Torra fins que aquest fos destituït, injustament, per la justícia espanyola per haver penjat una pancarta demanant la llibertat dels presos polítics.
Posteriorment, ERC va confiar en Pere Aragonès, llavors vicepresident del govern de Quim Torra, com a cap de llista per a les eleccions al Parlament de Catalunya, que es va convertir en el 132è president de la Generalitat de Catalunya el 21 de maig de 2021.
Crec no equivocar-me si penso que la independència de Catalunya ha estat el principal objectiu d’Esquerra des de sempre, o així ens ho han venut de forma clara i inequívoca. L’actual president Aragonès ho remarcava quan feia campanya postulant la seva candidatura a la presidència.
Què ha passat? Quina és actualment la situació? S’ha descartat aquell noble objectiu o no saben com tirar-ho endavant? No voldria creure que es troben còmodament instal·lats en l’autonomia que controlen des de Madrid. El que és cert és que la no entesa d’esquerra i Junts perjudica i molt la situació, però el que no puc entendre de cap manera és el suport, a cap preu, que li dona ERC al govern de Pedro Sánchez.
Tampoc entenc la confiança que demostren respecte a la taula de diàleg que, d’entrada no és dels governs català i espanyol sinó d’Esquerra i PSOE. Dic això perquè conec el pacte de govern que van firmar amb Junts, que ERC no ha complert i que és la raó per la qual Junts no seu a la taula que tant defensa Esquerra.
Per als que no coneixen el pacte o creuen que les meves asseveracions no són certes, els recomano llegir el meu article “Carta oberta als votants d’ERC” publicat el 30 d’agost en aquest mitjà.
Són molts els tuïts que circulen per les xarxes de gent que es declaren antics votants d’esquerra i que mostren el seu desencís pel posicionament actual del partit. Vegin el següent vídeo, en ell veuran tot un recull de dades i publicacions que li fan molt de mal si aquestes són certes o es confirmen.
El que també resulta curiós és que tot el govern inicialment va marxar a França, excepte Junqueras que es va voler quedar, la qual cosa planteja un interrogant, sense resposta, que molta gent no sap com interpretar.
Què pesen vostès, benvolguts lectors? Sabrem el motiu d’aquest canvi d’actitud? Existeix algun tipus d’amenaça, xantatge o advertiment a Esquerra des de Madrid —cosa que no sabem— que els hagi fet canviar i/o renunciar al seu programa?
No soc per a res independentista, com l’autor d’aquest article o aquest periòdic digital.
Però vull declarar públicament que per a mi el senyor Oriol Junqueras, malgrat no combregar per a res amb les seves idees polítiques, em mereix moltíssim més respecte per ser conseqüent amb les seves idees i acceptar l’anar a presó per les mateixes que els energúmens covards que van fugir a França i a Suïssa ocults en el bagul d’un vehicle, després d’una ridícula declaració d’independència de tres minuts.
Si declares la independència, assumeixes les conseqüències. Com el senyor Oriol Junqueras. Punt
L independència amb paraules i referèndums no és possible, ni de forma pacifica la meva opinió personal és que només es possible guanyanli la guerra a Espanya cosa impossible. A part un estat Català governat per catalans no seria millor que ara, els Catalans poden ser tan o més corruptes que els espanyols.
Trist llegir comentaris com els dos anteriors, despertan molts dubtes sobre el respecte als drets humans i la democrácia, un valent que no posa el cognom, afirma “respectar la valentia” d’un sr. el qual ens va rendir a l’ocupant, traint a tots els que vam defensar les urnas posades per votar lliurement, intentant salvar la nació catalana de l’extermini que Castella/espanya intenta des del 1713, l’altra diu que guanyar a espanya és impossible!!! Accepta doncs la neteja etnica a la qual estem sotmesos des del 1713 i renuncia a la sobirania arrabassada a sang i foc, actituds que fan sentir vergonya i fastic.
Afortunadament hi ha catalans com Josep Costa, un dels milions de catalans capaços de defensar la terra, els seus drets humans i el futur en llibertat.