Sobre la desjudicialització del procés els sistemes democràtics es fonamenten en la separació de poders. Els poders legislatiu i executiu són poders polítics configurats a partir de la voluntat ciutadana. No és el cas del poder judicial, que és exercit per jutges i magistrats, als quals es garanteix la independència en l’exercici de les seves funcions, però al mateix temps estan obligats a exercir-les de manera imparcial. Aquesta estructura de poders permet entendre la definició que es fa de les democràcies liberals com a estats democràtics i de dret. En aquest context el poder judicial i, si escau, la jurisdicció constitucional controlen l’actuació dels poders polítics perquè actuïn d’acord amb la llei.
Tanmateix, la divisió de poders no es pot entendre com un sistema de compartiments estancs en la relació entre el poder polític i el judicial. El poder judicial està sotmès a un marc normatiu que estableix el poder legislatiu, tant pel que fa al seu funcionament com al dret que aplica. Certament, el poder legislatiu està condicionat per la Constitució en els dos casos, però això no impedeix que disposi d’un ampli marge de llibertat de configuració normativa. D’altra banda, molts sistemes democràtics reconeixen als òrgans polítics la capacitat d’incidir sobre els efectes de les sentències judicials mitjançant l’exercici del dret de gràcia (l’indult, especialment).
Els sistemes polítics que es fonamenten en la divisió de poders necessiten disposar de mecanismes adaptatius perquè aquesta divisió no contribueixi a fer crònics els conflictes de naturalesa essencialment política, com és el cas, per exemple, de les causes penals derivades del procés. El poder judicial no pot pretendre que en un cas com aquest les seves sentències no es puguin veure afectades per mesures de gràcia permeses per la Constitució i les lleis, o que els processos penals no es puguin veure afectats per reformes legals que beneficien els afectats.
No és acceptable que el poder judicial es presenti com a guardià absolut del sistema legal i recrimini al govern el fet d’adoptar mesures que estan al seu abast i que responen a la voluntat de resoldre un conflicte polític de primera magnitud. És probable que parlar de desjudicialització del procés hagi pogut encendre alarmes en el poder judicial, perquè aquesta expressió és ambigua i s’ha pogut entendre com un atac a la mateixa funció judicial. Però no és el cas si les decisions que adopten les Corts Generals i el govern estan objectivament justificades i es mouen dins el marge de maniobra que permet la Constitució. En aquest context, el poder judicial no pot erigir-se en defensor últim i exclusiu dels interessos de l’Estat i pretendre ocupar el terreny que és propi de la política.
Com cada any per aquestes dates és costum que Carlos Lesmes s’adreci al rei d’Espanya per dir-li què s’ha de fer i què no amb Catalunya. En un acte de molta pompa i circumstància, l’obertura de l’any judicial, i en la seva condició de president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i també del Tribunal Suprem.
Com és públic i notori, fa quatre anys que Lesmes no hauria d’ocupar aquest càrrec. Ell mateix es lamenta, any rere any, d’aquesta circumstància, i enguany fins i tot ha donat a entendre que podria dimitir, però la cosa segueix exactament igual, la cosa és el bloqueig de la renovació del mateix CGPJ, causat pel PP, que de cap manera s’avé a cedir ni un mil·límetre del seu control sobre el poder judicial. El CGPJ és el màxim òrgan de govern d’aquest poder, de manera que és previsible i —coherent, dins la manera de fer del PP— que no el vulguin deixar anar de cap manera. El mateix val per al Suprem, que és el tribunal on acaben les causes de corrupció que impliquen aforats.
Però Lesmes no dubta a instar el govern d’Espanya a perseverar-hi: Exigeix que no s’aturi de perseguir judicialment i políticament l’independentisme, i equipara desjudicialització amb “impunitat” dels independentistes, i ho fa des de l’escàndol que suposa la seva presidència del CGPJ, caducada fa quatre anys. Pel govern d’Espanya no s’hauria de preocupar, el jutge Lesmes: El ministeri de l’Interior ja ha deixat clar que considera l’independentisme sospitós de terrorisme, i Pedro Sánchez feia precampanya fa uns dies presumint d’haver donat suport al 155.
El bloqueig en qüestió és un incompliment greu de la Constitució, llei de la qual emana directament la composició, les funcions i la naturalesa del CGPJ, així com la seva obligada renovació, dins el termini i la manera com s’ha de produir. No tan sols això, sinó que la insòlita demora en la renovació del govern de la justícia suposa un motiu de descrèdit per a l’estat espanyol, que ja ha estat avisat fins a tres vegades per la Comissió Europea de l’anomalia democràtica que suposa aquesta situació i de la necessitat de posar-hi remei, atès que se’n ressent la qualitat democràtica no tan sols de l’estat espanyol, sinó del conjunt de la Unió Europea.
Un altre assumpte que ha fet posar en qüestió la solidesa de l’estat de dret a Espanya davant de la comunitat internacional, en els darrers anys, ha estat la repressió contra l’independentisme. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va emetre la sentència coneguda com a “doctrina Junqueras”, el judici contra el Procés al Suprem que va presidir Marchena ha estat seriosament qüestionat, les euro ordres de Llarena han estat tombades fins a l’esgotament, i la setmana passada mateix l’ONU va emetre una resolució (no vinculant, com es va apressar a remarcar el ministre Bolaños) per violació de drets polítics. Un veritable escàndol.
