12.7 C
Barcelona
Dimecres 7 desembre, 2022

Estem orgullosos de la justícia espanyola? (IV)

Relacionats

És moment de parlar de les pensions

Es torna a obrir el meló de les pensions. Tard, malament i amb presses, segurament perquè només pot anar en una direcció:...

Què és la cultura de la violació?

El que ha fet la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha sigut retreure al PP que campanyes com la que han fet a...

El 20-N, l’aniversari de la mort de Franco

Fa dos caps de setmana van haver-hi exaltacions franquistes a Madrid. Dues-centes persones es van concentrar a la plaça d'Orient per a recordar al...

La vergonya del Corredor Mediterrani

La setmana passada, a Barcelona, es va produir un clam per corredor mediterrani. Més de 1.500 empresaris es van reunir per demanar...

Cada dia m’escandalitzo més, en assabentar-me de com funciona la justícia a Espanya. No sé en quins paràmetres es regeix per a considerar quan uns delictes han prescrit i quan no. Abans de la famosa transició del 78 (modèlica segons van dir i van presumir alguns), es va promulgar una llei d’amnistia per a salvar-los el cul de tota responsabilitat, a tots aquells que, d’una forma o una altra, van perpetrar, van silenciar o van ignorar els crims del franquisme.

Aquesta llei no va ser reconeguda a escala internacional i rebutjada per l’organització de les Nacions Unides. La mateixa ONU i Amnistia Internacional van renyir el govern per la llei il·legal i la manca de recerca dels milers de cadàvers, encara a les cunetes de tota la península. També va criticar a Espanya per no permetre investigar i jutjar els culpables de crims del franquisme.

Després dels fets execrables esdevinguts a Còrdova i Badajoz, iniciada ja la Guerra Civil, la repressió va continuar contra els vençuts ja acabada la contesa. A tall d’exemple, només a Catalunya va haver-hi 81.000 persones processades, 78.000 imputades en consells de guerra, 3358 van ser afusellades i 648 van morir a la presó. A més s’hauria de tenir en compte les depuracions, els exilis, els camps de concentració i els desapareguts.

El principi de justícia universal, al qual va recórrer Garzón per a obrir causes contra els militars argentins que no podien ser jutjats al seu país, no és vàlid amb el franquisme. Així ho creu el govern de l’estat, que apel·la a un altre principi jurídic internacional, el de subsidiarietat, per a defensar la seva potestat en aquesta matèria després de les querelles presentades als jutjats argentins per familiars de víctimes espanyoles.

Aquest principi sosté que un assumpte s’ha de resoldre per l’autoritat pròxima a l’objecte del problema, exceptuant quan el país no pugui garantir els mínims requisits exigibles.

El govern espanyol diu: Espanya compta amb un “sòlid estat de dret, on funciona la llei, la justícia és independent i està reconeguda a tot el món”. Però fonts governamentals van desvincular les lleis d’obediència deguda i punt final que regien al país sud-americà fins que van ser anul·lades en 2006. La llei espanyola de 1977 continua vigent a dia d’avui.

La Fiscalia General de l’Estat va prohibir, mitjançant ordre d’obligat compliment, per a tots els jutges i fiscals espanyols, d’atendre familiars de les víctimes per a donar testimoni dels fets, ja sigui per tortures i desapareguts durant la Guerra Civil o durant la dictadura. L’objectiu és que aquests testimonis no vagin a parar al sumari de la jutge de Buenos Aires María Romilda Servini.

La llei d’amnistia espanyola no és de “punt final” i es va exigir que s’afegís un article que reconegués el dret a jutjar la dictadura per casos de genocidi o de lesa humanitat. La llei continua vigent i cap executiu, fins ara, ha tingut cap intenció de modificar-la.

En què es va basar la senyora Madrigal per a declarar que els crims del franquisme ja havien prescrit? La legalitat d’aquesta afirmació està en dubte. Solució? Obstruir la justícia impedint que jutges i fiscals atenguin els familiars de les víctimes. Bo serà recordar que Fernández Díaz presumia que la fiscalia “afinava les coses” i que el PP, mai ha volgut condemnar el franquisme i els seus crims. O sigui: “Justícia a l’espanyola”.

Què pensen vostès, benvolguts lectors? D’això en diuen justícia independent, estat de dret i reconeixement internacional? Quantes sentències han estat anul·lades o modificades pels tribunals de justícia europeus? Per què en termes judicials se’ns compara amb Turquia o Bulgària? Crec que el problema ve des de lluny perquè a Espanya, en molts aspectes, la justícia entre els més importants, està bastant estancada entre finals del segle XIX i principis del XX i sembla ser la continuació, amb alguns matisos, de l’existent en temps de la dictadura.

Podem en veritat sentir-nos orgullosos d’ella?

Més articles

1 COMENTARI

  1. Fàsttic, fàstic, fàstic de muntatge infame.

    Es que l’assumpte és que un pais/nació/estat té interessos i res més. Raó d’Estat. I si és necessari la Justicia i el Drets Essencials desspareixen quan és toca la Raó d’Estat. Tot i que sigui una Raó d’Estat sense cap ni una Raó de Ser un Estat.

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

És moment de parlar de les pensions

Es torna a obrir el meló de les pensions. Tard, malament i amb presses, segurament perquè només pot anar en una direcció:...

Què és la cultura de la violació?

El que ha fet la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha sigut retreure al PP que campanyes com la que han fet a...

El 20-N, l’aniversari de la mort de Franco

Fa dos caps de setmana van haver-hi exaltacions franquistes a Madrid. Dues-centes persones es van concentrar a la plaça d'Orient per a recordar al...

La vergonya del Corredor Mediterrani

La setmana passada, a Barcelona, es va produir un clam per corredor mediterrani. Més de 1.500 empresaris es van reunir per demanar...

Catalunya, l’última colònia de l’imperi espanyol (III)

En el meu primer capítol sobre el tema ja vaig fer menció que, la metròpoli intenta imposar a les colònies la seva...