La irrupció, per dir-ho suaument de la justícia en els plans educatius de l’escola catalana no només pot acabar amb el model d’immersió lingüística, que ha estat un model d’èxit educatiu i d’integració, sinó que donarà l’estocada definitiva a la llengua pròpia del país. D’una manera ben visible, per a qui ho vulgui saber. La justícia ha decidit entrar-hi a fons i el TSJC no es limitarà, com en altres ocasions, a emetre una sentència i que els poders públics la compleixin. Tot apunta que el que ha fet amb l’escola de Canet de Mar imposant el 25% de les hores lectives en castellà pot acabar sent una norma d’actuació, sense que els centres educatius tinguin més marge que acatar el que la justícia els ordena.
Els socialistes espanyols, però també els catalans, no es mouran de la posició oficial i que no és cap altra que les sentències s’han de complir. Per això, el PSC ha hagut de virar respecte a temps passats, però li pot més l’estratègia electoral que qualsevol altra cosa. Al PSC li ha costat una infinitat sepultar a Ciutadans, que va camí d’extingir-se. No vol donar-li el mínim oxigen que li serveixi per remuntar posicions, ja que necessita que la formació de Ciutadans desaparegui dels municipis del cinturó de Barcelona, com més aviat millor, per tornar a ser hegemònics i que cap altre partit els pugui plantar cara. Hi ha moltes alcaldies en joc per desviar-se de l’objectiu. Aquesta és la prioritat; no el català, que acaba sent, per dur que soni, un dany col·lateral.
Les persones intel·ligents que, malauradament són minoria, ja han advertit de la injustícia que representa aquest odi injustificat envers Catalunya i el català des de fa més de tres segles. Vegin el següent vídeo.
Tot això, per no parlar del govern d’Espanya, que encara té menys dubtes i no deixa de mostrar el seu suport a la família de Canet de Mar sempre amb diversos ministres al capdavant, l’última, la titular de Justícia, Pilar Llop, exigint que l’escola compleixi el que ha decretat el TSJC. Mentrestant, la premsa de Madrid ha fet del cas un espectacle pornogràfic de dimensions colossals parlant d’assetjament, supremacisme i altres floretes. Cal afegir que es tracta duna sola família i que el pare és, casualment, militant de Ciutadans.
La premsa que fa uns anys venerava Ciutadans i que ara que el partit taronja està pràcticament desaparegut —i amortitzat— se sent forta amb un PP que no deixa de fer bandera contra la immersió en català. Una formació com VOX que no enganya ningú sobre les seves preferències lingüístiques i un PSC molt còmode en aquest moment desfent els passos que va fer a la Transició i renunciant, de forma vergonyosa, a la defensa d’una única llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya.
Algunes persones, diguem-ne normals, han dit la seva en programes de televisió criticant als polítics per aquesta situació que, a la resta de quasi tot l’estat no entenen o no els interessa.
La posició del govern català no és, sens dubte, fàcil. Sobretot quan els partits que el componen —i, en part, també la CUP— viuen amb al·lèrgia qualsevol aliança per sumar vots en defensa pròpia. l’únic llenguatge que s’entén al Madrid imperial, a la Moncloa i a les Corts Generals és el que els comporta una derrota. En aquest cas, al Congrés dels Diputats. Mentre sigui així, es podran fer molts discursos, però les queixes no passaran de l’epidermis d’un establishment que té una pell d’elefant. La realpolitik és així i no és cap altra cosa. Sempre ha estat així i ha anat de canvis, no de principis.
Aprendre això no hauria de ser tan difícil. Si els jutges actuen així és perquè la llei els ho permet. Seria més fàcil, i això és fer política, exigir un canvi de llei que realment blindi el català. I, mentre això no es produeixi, que perdin les votacions que siguin necessàries. Perquè no hi ha cap altra via. Tota la resta és un bonic castell de focs artificials.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Mereixem els ciutadans de Catalunya aquest maltractament per part de l’estat i la justícia espanyola? És aquesta la seva forma d’actuar perquè ens sentim a gust de pertànyer dins d’Espanya? Malauradament, la democràcia “defectuosa” continua vigent i no veig signes de canvi de cara al futur.
“Sense Independència no hi ha futur per a Catalunya” C Puigdemont.
És així mateix, és més que evident. Catalunya = identitar, llengüa, cultura i tot plegat que és molt. Hi ha un desconeixament total dels moviments o fenòmens socio-biològics. La Independència avui i al Mon ja no és lo radical que era. Ara, tot i així, aquesta Independència interdependent d’avui, per sobreviure és totalment imprescindible. És del tot vital. Nosaltres ja no tenim marxa enrrera. Hem de ser valents.
diverses explosions arreu del pais, en ciutats properes a Donetsk i Lugansk. La comunitat internacional, amb la Unio Europea i els Estats Units al capdavant, ja ha Maksim, un soldat ucraines de 26 anys que parla catala i que es al front. Fa vuit anys que es soldat, primer com a voluntari i des de fa uns anys, com a professional