15.4 C
Barcelona
Divendres 9 desembre, 2022

L’Església catòlica en plena decadència (II)

Relacionats

La guerra Rússia-Ucraïna compleix nou mesos

He llegit un interessant article titulat: Està beneficiant-se els EUA de la guerra d'Ucraïna? En ell parlava sobre la visita del president francès Macron...

És moment de parlar de les pensions

Es torna a obrir el meló de les pensions. Tard, malament i amb presses, segurament perquè només pot anar en una direcció:...

Què és la cultura de la violació?

El que ha fet la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha sigut retreure al PP que campanyes com la que han fet a...

El 20-N, l’aniversari de la mort de Franco

Fa dos caps de setmana van haver-hi exaltacions franquistes a Madrid. Dues-centes persones es van concentrar a la plaça d'Orient per a recordar al...

L’església espanyola té una responsabilitat directa en aquest tèrbol assumpte de la pederàstia, com els quaranta anys del franquisme en els quals es va convertir en un pilar fonamental del règim. Encara no ha demanat perdó. Però la veritat és una planta forta i resistent que sempre acaba brollant per molt que la hi vulguin sepultar sota la terra de la mentida. La labor de la premsa ha estat fonamental per a treure a la llum els casos de nens que van ser abusats des de feia anys.

A nivell global tot va començar en 2002, quan un grup de reporters del Boston Globe va tenir el valor de destapar els escàndols de pederàstia, comesos durant dècades, per l’església en l’estat de Massachusetts. L’odissea dels periodistes va quedar per a la posteritat en Spotlight, la pel·lícula de Tom McCarthy premiada amb dos premis Oscar.

Però una vegada més, el Vaticà va tractar d’ocultar-ho, però la llavor de la veritat estava plantada. Els casos van brollar com a bolets per tot el món, el Regne Unit, França, Alemanya, Irlanda, tot Sud Amèrica i Austràlia. Es van obrir diligències, judicis, comissions de recerca als països civilitzats. I mentre les arxidiòcesis europees seguien les instruccions del papa Francesc, que ha estat l’impulsor de la recerca a nivell mundial, els bisbes espanyols seguien enrocats en la falta de transparència, en l’encobriment i en la ignorància del dolor de les víctimes. Una vegada més, els quaranta anys del nacionalcatolicisme franquista passaven factura a una Conferència Episcopal acomplexada pel la nostàlgia del passat i que mai s’ha adaptat als nous temps.

Un cop més, Espanya es convertia en la gran excepció de l’Europa democràtica. Va ser necessari que arribessin dos reporters del diari El País perquè, en una recerca molt laboriosa, que passarà a la història del periodisme, els ciutadans del carrer tinguéssim informació real sobre almenys 251 casos d’abusos comesos per sacerdots, religiosos i treballadors seglars al servei de la cúria. Unes dades que, convé no oblidar, són tan sols aproximats, la punta de l’iceberg, ja que fins avui ningú coneix la dimensió real del drama. Els redactors de pressa van posar el seu treball en mans del papa Francesc i de la Fiscalia General de l’Estat i només a partir d’aquest moment ha començat a abordar-se la tragèdia amb serietat i rigor. El dossier ha arribat també al Congrés de Diputats, on probablement es crearà una comissió de recerca a tal efecte.

Per fi la llum s’obre pas entre les tenebres de les sagristies i púlpits i, fins i tot Pablo Casado, forçat per la cruesa del fenomen, sembla pujar-se al carro de la justícia. No hi ha res més atroç que intentar abusar de nens indefensos ni res més covard que intentar ocultar-ho, va declarar. El mal és que, una vegada més, la dreta arriba tard a un problema que fins ara no li havia importat gens ni mica —no figurava en el seu programa electoral— i que no deixa de ser una qüestió d’humanitat. No obstant això, tampoc en aquesta ocasió el líder popular predica amb l’exemple, ja que, mentre es mostra consternat en públic, el seu grup polític vota al costat de VOX en contra de la comissió parlamentària.

En termes de dret, la immatriculació és la primera inscripció en el registre de la propietat d’una finca, casa, frontó, etcètera, etcètera. Aquesta acció de immatricular la duu a terme el notari. El que succeeix és que, segons l’article 206 de la llei hipotecària de 1946 i el seu reglament, es reconeixia a l’església, mitjançant els seus bisbes, com a fedataris públics, per a immatricular béns. Aquesta llei franquista va ser un privilegi a l’església incontestable, potser com a premi a la seva inestimable col·laboració en la Guerra Civil. El cas és que la mateixa es va mantenir vigent fins al 2015, any en què va quedar derogada per un toc del Tribunal d’Estrasburg. En tot aquest temps l’únic que la va modificar per a privilegiar més encara a l’església va ser el govern d’Aznar en 1998. Fins llavors la llei no contemplava la immatriculació de llocs de culte (esglésies, catedrals, ermites, convents), però llavors va tenir barra lliure per a registrar al seu nom tot el que enxampés.

El primer que crida l’atenció és com una llei inconstitucional, franquista, va poder perviure sense cap mena de problema fins a 2015. Va passar inadvertida? No van tenir els nassos suficients per a denunciar-la? És raonable pensar que totes les actuacions efectuades a l’empara d’aquesta llei inconstitucional són nul·les i per tant tots els registres efectuats haurien de ser revertits al seu anterior estat. Per què l’aparell jurídic de l’Estat no ha fet res?

Que un diocesà fos al registre de la propietat i sense necessitat de presentar cap document que acrediti la propietat, mitjançant un ridícul pagament, passés a ser amo del ben registrat, és una cosa impensable en un país democràtic. Des del registre fins que el bé fos seu havien de passar 20 o 30 anys segons el territori. Es dóna el cas que els diocesans no donaven comptes i a les ciutats i pobles eren ignorants que l’església es feia la propietària de finques, cases, ermites, esglésies, monuments espectaculars, amb una riquesa arquitectònica i històrica impressionants i el seu interior.

Totes aquestes propietats pertanyen al poble, ell ha estat el seu constructor i mantenidor a base d’impostos al llarg de la història. Que l’església les hagi emprat per a oficiar actes litúrgics o per a exposar tota classe d’ornaments, frescos, escultures, quadres, no li dóna dret a la propietat.

Un pensa en la gran contradicció que existeix entre la prèdica de l’evangeli de Jesús, el dels pobres i desheretats, del qual fan gala els ministres eclesiàstics amb falsa humilitat i artificialitat manifesta, i la pràctica econòmica de l’església, fins al punt d’haver-se convertit en la major immobiliària del regne.

Aquests dies, el Govern de PSOE i Unides Podem ha enviat al Congrés una llista de béns immatriculats, però no està completa, perquè només contempla els béns immatriculats des de la llei Aznar de 1998, prop de 40.000. D’entrada reconeixen a l’església propietària, acceptant que no hagi presentat en el seu moment cap document acreditatiu d’això, hauran de ser persones o ajuntaments els qui hagin de presentar aquests documents per a demostrar-ho. És a dir, un procediment que funciona a l’inrevés i que provocarà un desgavell impressionant en els jutjats. A propòsit de documents, en molts casos no n’hi ha, no eren necessaris perquè aquests edificis eren del poble, de l’Ajuntament o de l’Estat.

En els anys 80 es va immatricular  tot el que va caldre passant de la llei llavors vigent i sense esperar a la modificació d’Aznar. Això és horrorós, ja que la major part de les immatriculacions van ser anteriors a 1998. Llavors per què sols es refereix el Govern a les registrades des de 1998? Existeix la sospita que hi ha hagut negociacions amb l’església a esquena de la societat civil, i s’ha arribat a aquest acord balsàmic per a l’església. Aquesta haurà de retornar aquelles propietats sobre les quals es presenti documentació que contradigui la immatriculació que seran les mínimes. Què passa amb les desenes de milers de béns immatriculats des de 1946 a 1998? Fem els ulls grossos? Així se soluciona el problema amb aquesta institució privada i espoliadora del patrimoni del poble?

Més articles

1 COMENTARI

  1. Molt exastius i molt correctes anàlisi.
    El gros de l’Església sembla no s’entera que avui s’ha convertit en un despropòsit. I el canvi necessari sembla quasi impossible tot i el Pontifex actual. Altra cosa és una part important de l’Església de base que fa una bona feina però que no pinta res.

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

La guerra Rússia-Ucraïna compleix nou mesos

He llegit un interessant article titulat: Està beneficiant-se els EUA de la guerra d'Ucraïna? En ell parlava sobre la visita del president francès Macron...

És moment de parlar de les pensions

Es torna a obrir el meló de les pensions. Tard, malament i amb presses, segurament perquè només pot anar en una direcció:...

Què és la cultura de la violació?

El que ha fet la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha sigut retreure al PP que campanyes com la que han fet a...

El 20-N, l’aniversari de la mort de Franco

Fa dos caps de setmana van haver-hi exaltacions franquistes a Madrid. Dues-centes persones es van concentrar a la plaça d'Orient per a recordar al...

La vergonya del Corredor Mediterrani

La setmana passada, a Barcelona, es va produir un clam per corredor mediterrani. Més de 1.500 empresaris es van reunir per demanar...