Magnífic l’article de Xavier Roig que, malauradament, ha estat censurat pel diari Ara i m’agradaria molt saber-ne el motiu d’aquesta nefasta decisió. Recomano la seva lectura, clara, concisa i aclaridora dels motius que incideixen actualment en el problema del català.
La directora de l’Ara, Esther Vera, una de les més sòlides candidates a dirigir TV3, diu que al seu diari no s’ha censurat mai. La seva opinió és digníssima, molt primorosa, és cert, si no fos que ha prohibit a Xavier Roig que publiqui al seu diari veritats incòmodes. Censurar no censura, però prohibeix. És a dir, impedeix que llegim que els catalans tenim enemics i no pas adversaris, que una bona part de la classe política catalana està venuda, i que els immigrants castellanoparlants a Catalunya, protegits per l’Estat, tenen en la pràctica més drets que no pas els altres ciutadans i residents.
El bilingüisme és un parany. Com deia Josep Pla en un article a la revista Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no tinguin l’obligació ni la necessitat de fer-ho. El bilingüisme porta al fet que una llengua es mengi l’altra. I això és un fet que ningú pot discutir, si no a sant de què els atacs continuats contra el català?
La classe política catalana és la responsable principal de l’actual situació. Els polítics no representen a la ciutadania de Catalunya, són assalariats dels partits polítics. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits espanyolistes a Catalunya col·loque’n a les llistes individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Per tant, no cal sorprendre’s quan els senyors Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Catalans sí, però de Madrid. Al cap i a la fi, el castellà és l’idioma de l’amo que és el que paga i mana.
De Salvador Illa ja he publicat una carta oberta i un article en el qual criticava la seva declaració que el 25% imposat pels tribunals de classes en castellà no era un atac al català. Avui he llegit un article on, pràcticament, se n’estava fotent-se dels catalans que vàrem anar a les urnes tot dient: “De veritat que encara hi ha majoria independentista al Parlament”?
Ell va ser imposat per Pedro Sánchez a les llistes del desaparegut PSC (ara sucursal catalana del PSOE) i és el candidat de Madrid per presidir la Generalitat. Just el primer i únic dia en què es reunira la taula del diàleg, Sánchez va preferir anar a fer un cafè amb ell que no pas ser-hi present en la negociació. Una mostra més del seu “gran interès” per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya.
El títol de l’article és molt clar i denuncia una realitat que té el seu inici després de la guerra de Successió fa més de tres-cents anys. Espanya s’ha negat sempre al reconeixement de totes les llengües que no fossin el castellà, si fem un repàs de la història trobarem un munt d’exemples que reflecteixen l’odi a la llengua i cultura catalanes. Segons la seva curta mentalitat, els catalans som espanyols i el castellà l’idioma patri que tots hem d’enraonar. Tot pel dret de conquesta oi?
En una conversa de cafè, parlant del tema idiomàtic, un individu va negar que el català fos prohibit parlar-ho per telèfon, el que succeeix és que les hemeroteques i, avui en dia les xarxes socials, permeten demostrar el que molts cops s’ha negat de forma oficial o simplement aplicant la censura, vegin aquesta fotografia.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Els queda clar que els que ataquen el català són enemics, no pas adversaris? La llengua forma part d’una cultura que, en cas de desaparèixer, representaria un triomf per als seus detractors i enemics, per la qual cosa hem de fer-la servir a tota hora i en qualsevol circumstància. No ho creuen vostès així?
Totalment d’acord Manel. Un escrit amb total coerencia i respecta