El passat 29 de novembre vaig publicar l’article titulat “Té Espanya els millors tribunals d’Europa?“. En ell feia esment a la politització de la justícia actuant com a polítics i no com a jutges. Val a dir que potser no era el que volien la majori de jutges però la desídia, a més de la incompetència d’alguns polítics, començant per M. Rajoy, acudint al TC contra l’Estatut de Catalunya. Aquí es va iniciar aquesta pràctica molt d’actualitat.
Ara, menystenint les lleis catalanes d’educació i el gran pacte per la Immersió, primer el TSJC i, després corroborat pel Suprem, han acabat per imposar que el 25% de les classes s’imparteixin, obligatòriament, en llengua castellana. Això és, un cop més, una nova vulneració dels drets dels catalans a utilitzar la llengua del seu territori en l’àmbit escolar i acadèmic.
Existeix una malaltia, que no sabria com anomenar, que qualsevol llengua que no sigui el castellà no es valida per a res que no sigui el folklore i els costums d’aquells territoris que tenen una llengua pròpia, encara que aquesta sigui mil·lenària i de gran qualitat reconeguda a tot arreu del món menys a Espanya.
Vegin el vídeo d’una diputada asturiana sobre el tema, que no és exclusiu del catalanisme com es pot veure.
Però aquesta diatriba contra el català no és l’única, ara li ha tocat al valencià: La justícia espanyola continua el seu combat contra la llengua. El Tribunal Suprem ha confirmat la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià que, a la pràctica, buida de contingut l’Oficina de Drets Lingüístics que el Botànic va iniciar el 2017. L’Associación en Defensa del Castellano va iniciar aquest embat contra la normalització de l’idioma.
A la pràctica, el pronunciament judicial no desmantella l’Oficina, però si anul·la la seva capacitat per tramitar queixes i suggeriments, és a dir, pràcticament l’anul·la de contingut. Aquest procediment judicial havia estat iniciat arran d’un recurs presentat per l’Asociación en Defensa del Castellano en el País Valencià i el Partit Popular.
La Generalitat, segons ha manifestat el director de Política Lingüística, Rubèn Trenzano, a El Temps, “acata la sentència, però no la comparteix i buscarà la manera de poder articular i instrumentar per garantir els drets lingüístics de valencians i valencianes”. “En política lingüística, tots els intents per part de l’administració per anar endavant són contrarestats per una deriva judicial que ens obliga anar cap enrere”, ha declarat.
Veurem el que tarda la justícia espanyola en actuar de forma similar a les Balears, clar que allà segon va dir l’intel·ligent líder del PP, Pablo Casado, no parlen català sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterí, per la qual cosa estarem amatents de la notícia si aquesta es produeix.
La realitat d’aquesta sentència judicial és que es tracta d’una decisió política, que els polítics no han sabut o no s’han atrevit a prendre i, un cop més, s’han adreçat als tribunals, donant mostra de dues coses, la seva inutilitat en matèria educativa i atacar a Catalunya en un vessant que saben que la pot ferir.
La veritat és que és la Immersió és un sistema que ja fa temps que rep crítiques, perquè a moltes escoles la presència real del castellà és majoritària, contra allò que diu la llei. Però, durant anys, l’administració ha fet els ulls cecs a la realitat i ho ha deixat fer. Per què? Un error gravíssim dels partits independentistes aquests darrers anys ha estat menysprear el paper essencial de la llengua, del català, en la configuració del país.
Al començament del procés van introduir la idea que a Catalunya el castellà era un idioma tan natural com el català, en part en una competició imbècil per esgarrapar uns quants vots i en part per indigència intel·lectual. I el cas és que, paral·lelament al procés polític d’independència, hi ha hagut una autèntica rendició lingüística que ara, quan ha arribat el cop, sembla haver enfonsat la societat en una incapacitat de reaccionar francament perillosa.
Així i tot, cal destacar dues coses, primer, no hi ha cap alumne a Catalunya que no sàpiga castellà i segon, les qualificacions de castellà a Catalunya són iguals i, en alguns casos superiors, a les d’altres territoris monolingües. Han estat les associacions de sempre, les que han forçat al fet que això succeeixi i tots sabem els seus noms i la seva adscripció política on pertanyen.
