Volen els electors els millors polítics? Inicialment, sí. Els trien bé? Que decideixi el lector.
Per què, per a què, es presenten els polítics? Diran que per “motivació de servei”. Després, els fets parlen. Segur que tenen una “motivació”. Com a consultor, en selecció, avaluació, pregunto: Què li va moure a triar la seva especialitat? Per què aspira a aquest lloc? Abans de votar, caldria preguntar.
Què ha passat i passa? Transició: Esperança. Teòricament democràcia, nous estaments començant per monarquia, partits polítics, la Constitució… Avui, l’esperat, desitjat? Successió de polítics “triats”. Resultats?
“El major problema que té Espanya és en i amb Catalunya”. Ho va dir Felipe González. 1971: Gran manifestació amb lema “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. 2021: Ni llibertat, ni amnistia, ni Estatut ni autonomia. Catalunya, territori intervingut.
Responsables?
Parlament, vots: Majoria absoluta independentista. Efectes? El que mereix la societat de Catalunya en nivell de vida, democràcia autèntica, justícia social avançada, llibertat, identitat? Aquí estan els fets!
Van passant, passen, polítics i partits. A Espanya, Catalunya. Hi havia compromisos en finançament, infraestructures, transferències. Els governs espanyols incomplien. Dèficit creixent. Segon estatut, constitucionalment elaborat, retallat per partidisme. La societat catalana amb dignitat democràtica va reaccionar. El que va seguir és conegut. Referèndum promès en eleccions. L’Estat espanyol: Violència policial, judicial, política, econòmica. Segueix en això. Aquí estan els fets, cronologies. Protagonistes? Polítics espanyols, a Catalunya: Independentistes i dependentistes. Són com se’ls vol quan se’ls va votar? Com qualificar-los?
Tipus de motivacions. McClelland ofereix tres models. Perfils orientats a…
- Afiliació. Intenten agradar al màxim. Diuen el que es vol escoltar. Prometen molt i immediat, benestar ràpid. Desitgen reconeixement, acceptació. Presència mediàtica. No arrisquen, no volen crítiques, que es dubti d’ells. Procuren atreure i retenir votants, fidelitzar. Sintonitzen. Són líders carismàtics. En realitat: Populistes.
- Poder. Manar és la seva meta. Ambiciosos, egoistes, agressius. Guanyar per a imposar, els seus models, idees, ideologia; defensar, situar, als seus partits i partidaris. Bloquejar a oponents. Excloents. No reparen en mitjans més o menys discrets. Diuen fer-ho per al bé comú. Defensen sense miraments. Exigeixen obediència, submissió. Dogmàtics. Implícita o explícitament, autoritaris. Dèspotes il·lustrats.
- Assoliment. Dirigits a objectius estratègics, metes exigents, transcendents. Visió de futur. Prou responsables. Arriscats. Decideixen, encara que no agradi, cara a un projecte comú. Planificació a llarg termini. No descuren, la bona imatge ni retenir poder però perseveren a materialitzar objectius bons per a la societat. Subordinen la seva pròpia ideologia, partit, a l’interès general. Orientats a l’excel·lència. Són polítics “de país”.
En quin grup podem situar els polítics a Catalunya? Què demostren els “resultats”?
Els polítics, els seus fidels, diran que els mou l’assoliment. Quin assoliment? El personal, del partit o el millor pels qui viuen a Catalunya? És avui una societat democràticament madura, adulta, lliure, amb projecte comú o trencada, enfrontada? Amb els millors resultats en democràcia, desenvolupament i qualitat de vida, justícia social avançada, respectada en la seva identitat Quina és la realitat?
Objectius estratègics
5 grans metes que la majoria a Catalunya, mereix, exigeix.
- Optimitzar el seu nivell de vida pel que genera.
- Viure en autèntica democràcia en forma de república de tipus europeu.
- Materialitzar uns serveis socials avançats.
- Identitat, consolidació de la seva història, cultura, llengua, valors.
- Dignitat, objectiva i subjectiva pel que mereixen. Quina és la situació?
Protagonistes?
Polítics independentistes. Ho van intentar. Resultat conegut. Ara? Sense projecte comú o bé desconegut. Hi ha divisió, “exclusió”. S’exigeix unitat. Votacions dividides. Què és causa i quin efecte? Avui, Catalunya, molt lluny del que mereix, podria, per la qual cosa és, genera. En quin tipus (filiació, poder, assoliment) podem situar els polítics independentistes?
Polítics dependentistes. Quin balanç ofereixen en defensa dels qui viuen, treballen, tributen, a Catalunya i que són víctimes dels reconeguts incompliments de l’Estat? A qui defensen i representen? A votants a Catalunya davant “els seus” partits, davant Espanya o els seus “majors” o a Espanya, davant Catalunya? Aquí estan els fets. També, tàcitament, les grans patronals, sindicats. Quina tipologia aplicar als polítics i líders dependentistes? Filiació, poder o assoliment?
I Espanya? Cap canvi. Es parla al Congrés de propostes per a corregir el problema que el propi Estat ha creat? De aconseguir que, lliurement, l’independentisme renunciï al referèndum, a la independència? No es parla. Ni una sola rectificació. Segueix la pressió policial, judicial, econòmica, política.
Diagnòstic
Des d’una perspectiva de consultor, el model està esgotat. Ni independentistes, ni dependentistes, ni Espanya, ni líders patronals i sindicals aporten solució al conflicte. No hi ha líders. Mentrestant, la societat catalana segueix castigada, seriosament perjudicada. Aquí estan els indicadors de tota mena.
Einstein: “Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Es pot plantejar: “Si busques resultats diferents, no ho intentis amb els mateixos”.
Què fer per a incorporar líders clarament orientats a l’assoliment de materialitzar a Catalunya la millor qualitat de vida, de democràcia com a república independent, amb justícia social de nivell, en la seva identitat, amb dignitat?
Potser cal preguntar primer, què motiva als seus votants? De veritat desitgen aquests valors per a les seves famílies? Són ells els qui trien als polítics.
Quins polítics es volen: Orientats a afiliació, poder o assoliment? Quins polítics aportaran els beneficis de la independència?
Què és coherent?
