La renovació del Tribunal Constitucional ha estat, sens dubte, l’acte més impúdic que s’ha dut a terme al Congrés dels Diputats en aquesta legislatura. Elegir una persona absolutament incapacitada i manifestament parcial com a membre del TC, simplement perquè així ho han acordat PSOE i el PP, abans que el pacte subscrit saltés per l’aire, no només deixa en mal lloc les dues formacions polítiques, sinó que trenca les costures entre el que és lícit fer i el que no s’hauria d’haver fet mai a la vida.
El jutge Enrique Arnaldo ha superat la votació del Congrés, mentre molts dels seus membres deien que el votaven amb el nas tapat, recordant una famosa frase del periodista Indro Montanelli quan va recomanar als seus lectors, davant d’unes eleccions que podien guanyar els comunistes, que anessin a votar la Democràcia Cristiana encara que fos tapant-se el nas. Aquí, els que van votar a favor d’Arnaldo ho van fer seguint només la disciplina de partit i el sou que perceben com a parlamentaris que van per davant dels més elementals principis ètics, a excepció d’uns quants que s’hi van negar.
Encara que eren molts els que opinaven de la inconveniència que Arnaldo ocupés una butaca al TC, al final ha pesat més l’acord entre els partits que sustenten el règim del 78. Com nassos es pot proclamar que així es garanteix el normal funcionament de les institucions quan el que s’està fent és carregar-se el prestigi (ja en té ben poc) que hauria de tenir aquesta institució? El tripijoc dels dos grans partits espanyols no havia de desembocar, en cap cas, en una minva del Tribunal Constitucional que ja queda condemnat al futur en totes les decisions que pugui adoptar.
Els onze diputats del PSOE i Podemos que van trencar la disciplina de vot van fer treure els colors als seus companys d’escó. Respecte a Podemos cal destacar que va venir per reformar la manera de fer política i ha acabat atrapat a la mateixa malla d’interessos que deia denunciar. Sense els seus vots, res no hauria canviat, ja que la majoria entre PSOE i PP ho haguessin tirat endavant igualment. Però, com molt bé ha dit el periodista del Nacional, José Antic, amb un vot simbòlic i diferent, Podemos hauria estat al costat correcte de la història. Encara que sigui de la història del desacreditat Tribunal Constitucional.
No voldria acabar sense fer-me palès del magnífic article de Jordi Barbeta, publicat aquest diumenge i que ho defineix així: L’advertiment ha estat clar aquesta setmana amb l’espectacle viscut al Congrés repartint-se PSOE i PP els tribunals i col·locant al capdavant gentussa de trajectòria inequívoca respecte de la corrupció i respecte de Catalunya. I tenen la barra de dir-se constitucionalistes els que es passen la Constitució sistemàticament pel forro. Ara, però, l’han fet tan grossa que si ja estava prou desprestigiat el Tribunal Constitucional ara esdevindrà inútil. Les recusacions estaran a l’ordre del dia, però tant li fa. La democràcia espanyola fa temps que ha perdut la vergonya.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Com és que el PSOE ha pactat aquests nomenaments? I cal no oblidar l’altre nom escollit (Concepción Espejel). Sembla haver estat una nova baixada de pantalons de Pedro Sánchez davant dels que, “veritablement”, manen a l’Estat espanyol.
Si bé aquesta afirmació pot semblar agosarada, com es podria explicar que un partit, condemnat en dues ocasions per corrupció, hagi pogut escollir el 60% dels magistrats del Constitucional, el 75% dels jutges del Suprem i el 80% dels jutges del Tribunal de Comptes? Això la cosa nostra ho va poder aconseguir a Sicília.
Qui mana realment a Espanya?
Exacte, qui mana? Algúns, ja fa temps i amb molta prepotència i cinisme, s’han tret la “careta”, però no tots!!
Això si, els guia a tots plegats una “raó d’Estat” infame.