Les normes i reglaments s’han de complir?

A tot el món existeixen un munt d’associacions de tot tipus, culturals, recreatives, esportives, financeres i fins i tot polítiques, totes elles tenen unes normes i reglaments que regulen el seu bon funcionament. Si una persona o entitat vol formar-ne part ha d’acceptar-les quan ingressa com a membre o soci.

Aquestes normes recullen els estatuts fundacionals que, amb el pas del temps es poden modificar i millorar, però d’entrada han de ser acceptades pels nous membres. Dic això pel que està passant actualment a la Unió Europea, on alguns dels seus membres no semblen estar-hi d’acord amb algunes normes o directrius que van acceptar en el seu moment. 

Com el lector imaginarà em refereixo al cas de Polònia que, de retruc es podria ampliar a Hongria i Àustria. Permetin-me que també inclogui a Espanya si es donés el cas. La decisió del Tribunal Constitucional de Polònia negant la supremacia de la legislació comunitària sobre la del país està desencadenant, una veritable batalla política en la que, es miri com es miri, Europa hi té molt a perdre si no la talla d’arrel.

Encara que a Polònia només li ha donat suport Hongria, el conflicte és enormement important, perquè la posició que acabi adoptant la Comissió Europea tindrà conseqüències sobre la resta dels estats membres. Una màniga serà llegida com un missatge que la legislació comunitària se la pot tirar cada país a l’esquena i, al revés, un senyal de màxima contundència sancionadora retraurà els països que poden tenir la temptació de seguir-ne els passos.

Espanya, sobretot l’alta magistratura, el Tribunal Suprem, i també el Constitucional, han demostrat que estan còmodes mantenint, contra vent i marea, posicions que en altres països han estat radicalment diferents. Faig referència a les condemnes que van tenir per part del Suprem els líders independentistes catalans, condemnats a més d’un centenar d’anys de presó per sedició —inicialment se’ls demanava fins i tot rebel·lió—, mentre que els tribunals europeus han mantingut lliures  els exiliats i han negat totes les ordres d’extradició que s’han presentat.

Una sentència condemnatòria clara per a Polònia tornaria la prelació a la justícia europea sobre la dels estats i clavaria un dard enverinat als que creuen que el Tribunal Suprem pot fer i desfer prescindint de la doctrina que emergeix del TGUE  amb seu a Luxemburg. L’Europarlament ha demanat fins i tot que es prepari un litigi contra l’executiu comunitari per no complir l’obligació d’activar el mecanisme de condicionalitat que permet restringir el finançament comunitari als països que se salten la primacia del dret comunitari.

El curiós del cas és que Espanya va a la seva, no l’importa el que digui la justícia d’altres països europeus i ha advertit que les ordres de detenció dels exiliats són vigents i que, en conseqüència, serien detinguts si travessessin la frontera, però les amenaces espanyoles han fet efecte i ningú no dubta que, efectivament, si l’ha travessessen, seran detinguts.

Si la Comissió Europea ensenya les dents als qui s’allunyen de la seva doctrina i deixen que als seus respectius països la selva jurídica funcioni i hi hagi dues legislacions preeminents i, en conseqüència, cap no sigui més important que l’altra seria el caos. Ara que som a l’inici del debat amb Polònia és moment de fer un acte de rearmament europeista utilitzant tots els recursos a l’abast perquè rectifiqui. Tots en sortirem guanyant. Bé, tots no. L’alta magistratura espanyola, potser no.