És lògica la inviolabilitat del cap d’estat?

Amb la notícia de que l’Audiència Nacional arxivarà les causes obertes contra Juan Carlos I, he volgut fer un repàs sobre el tema de la seva Inviolabilitat com a cap d’estat. Aquesta decisió de l’audiència nacional i la norma que el protegeix li pot permetre el seu reton a Espanya segons els últims rumors.

Com podrà imaginar-se el lector, pregunto per la lògica del fet, no qüestiono la seva legalitat, ja que aquesta està recollida en la constitució espanyola (Títol II de la Corona, article 56.3) que diu textualment… La persona del rei és inviolable i no està subjecta a cap responsabilitat. Els seus actes seran sempre confirmats en la forma establerta en l’article 64, sense això no tindran validesa, exceptuant el que està disposat en l’article 65.2 (casa reial i privacitat).

Segons l’article 56 1. El rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen la Constitució i les lleis. A causa del treball que té encomanat, a sant de què necessita tenir inviolabilitat?

La monarquia es va reinstaurar per voluntat d’un dictador, la transició a la democràcia es va fer en moments molt difícils, amb el franquisme bastant viu i l’exercit expectant, potser per això, de la constitució que es va establir va sorgir d’un pacte que, a hores d’ara trobem estrany, desfasat i il·lògic.

Els escàndols protagonitzat per Juan Carlos I han estat silenciats pels mitjans de comunicació fins no fa gaire temps, dones, amants, caceres d’elefants, demandes de suposats fills, venda d’armes, comissions, fiscalitat, fortuna personal, han anat sortint a la llum cap al final del seu regnat, però la inviolabilitat va impedir qualsevol acció per part de la justícia espanyola.

També ens ha quedat un dubte raonable sense aclarir, sobre l’actuació del rei emèrit en el desenvolupament anterior i posterior del cop d’estat del 23-F. Se’ns va presentar com el seu salvador i resulta difícil entendre les declaracions que Sabino Fernández Campo li va fer a Ignacio Anasagasti.

El representant de Bildu al senat va proposar treure tots els aforaments als polítics i la inviolabilitat del cap d’estat. No va prosperar, com tampoc ha prosperat ara la creació d’una comissió de recerca a Juan Carlos I ( ha estat denegada 14 cops) que, malgrat ser rei emèrit, té un aforament que li permet un tracte especial de la justícia espanyola.

Ara es torna a parlar de l’AVE a la Meca i els 100 milions $ que hauria rebut del govern de l’Aràbia Saudita com a regal i/o comissió. Ho sabíem per les declaracions de Corinna, recollides per Villarejo, però la fiscalia va arxivar el cas. És Suïssa la que ara investiga el cas i la justícia espanyola es veu obligada a col·laborar.

Don Joan de Borbó, en morir, va deixar una herència de 1.100 milions de pessetes que també eren al país helvètic. Si repassem la història dels Borbons, la majoria tenien diners a l’estranger i es considerava normal. És lògic que fora així? No confiaven en la banca i l’economia del país en el qual regnaven?

Com es qualifica en dret a qui encobreix a qui ha comès un delicte? Com és que es neguen determinats partits polítics a investigar el que està en boca de tots? No ha estat el mateix rei el que en els seus discursos parlava d’ètica i comportament dels responsables polítics i deia que la justícia era igual per a tots?

Què pensen els integrants i votants dels partits que ara neguen la formació d’una comissió de recerca? És Espanya una democràcia plena o hi ha qui té el dret d’estar al marge de la llei, amb el beneplàcit de PP, VOX, PSOE i Cs?

Què pensen vostès, benvolguts lectors? On és la transparència a la qual tenim dret tots els ciutadans? Una persona que no ha estat votada ni triada pel poble, té el dret a ser inviolable segons la constitució? Vull recordar que Juan Carlos I no va jurar ni va prometre mai la carta magna que és, per ironies del destí, la norma que fins ara l’ha protegit i, pel que es veu, el continuarà protegint.