Llei audiovisual del govern espanyol. Diuen: Avantprojecte. Exclouen les llengües cooficials. Exigeix el castellà únicament. Globus sonda?
Taula de diàleg Espanya-Catalunya. Hauria de solucionar l’atàvic conflicte provocat i agreujat per l’Estat espanyol en i amb Catalunya. Això demostren els fets. En paral·lel, negociació de Pressupostos del Govern espanyol amb el català. Són indispensables els vots d’aquest. Davant el tema audiovisual, Esquerra, Junts, consideren inassumible l’exclusió. Què pretén Sánchez?
Negociació. Com a consultor he impartit nombrosos seminaris sobre negociació estratègica. Aporto models professionals reconeguts. Sota aquests referents, observo que el govern català no aplica pautes fonamentals. Pitjor encara, propostes totalment desaconsellables que sorprenen molt negativament i confirmen que l’espanyol sí que aplica recursos professionals. No hi ha espai per a desenvolupar estratègies, tàctiques, possibles. Una molt utilitzada: “Desviació a valors emocionals”.
Experiència observada en conflictes sindicals. Problema laboral seriós. Mobilitzacions, vagues, bloquejos. Líders acomiadats. S’inicien “negociacions”. El tema “important” ja no és el que va motivar la protesta. Passa a ser “readmissió” dels líders. S’accedeix sense sancions. L’empresa fa petites concessions que queden molt lluny de la demanda inicial. Torna la normalitat. Esteve Cristiá, professor de tècniques de negociació en la UB, ho defineix molt bé: “Tàctica de dissolució del problema provocant un altre que tingui un impacte emocional major”.
Equiparable al succeït amb els presos polítics catalans? La demanda era “referèndum d’autodeterminació”. Després de judici i sentència: Llibertat presos polítics. Avui, el primer: “Amnistia”. Hi ha indult que és “llibertat condicional”. Però l’Estat espanyol no ha modificat res de la seva estratègia antiindependentista. Segueix la pressió judicial, policial, política, econòmica. Ni una sola concessió.
Una altra tècnica: “Noves posicions”. El projecte de la Llei Audiovisual el sembla. O ho és. ERC i Junts reaccionen. Amenacen no donar suport als pressupostos si s’exclou el català en aquesta llei. El govern espanyol pot aplicar una altra tècnica: “Si, si”. “Mantinc el català si donen suport als meus pressupostos”. S’han desplaçat, desaparegut, tots els altres “deutes” de l’Estat espanyol amb els habitants de Catalunya.
Objectivament, l’Estat espanyol és un gran “deutor” dels qui viuen a Catalunya. No ha respectat ni Constitució, ni Estatuts. Última comissió bilateral: Es reclamen 65 transferències encara pendents. Infrafinançament que és espoli denunciat per The Wall Street Journal. Inversions bàsiques d’infraestructures no realitzades. Lleis del Parlament català anul·lades…
El “peix al cove” va ser, és, un error en negociació. Es feia costat “a canvi” de “alguna cosa” que es devia. Els Estatuts eren obligació de l’Estat. Cada concessió “nova”, suport puntual, ha de ser a canvi de “una cosa nova”. Mai per a recuperar una cosa pendent de recepció. A vegades, Catalunya sí que va aconseguir alguna nova transferència.
L’Estat espanyol, crònic “deutor”, morós o en fallida, ha sabut negociar. O la part catalana va ser, és, incompetent, feble? Va aconseguir el suport d’Esquerra a la investidura de Sánchez i als seus pressupostos a canvi de què? Sembla que res. En la Comissió bilateral la part espanyola va admetre deure una partida de 700 milions, però pagarà només 200 i la resta en tres anys. Aporta el govern espanyol el que li correspon per la llei de Dependència? Es publica que no. Què demostra això?
Aquest deute castiga a “tots” els habitants de Catalunya per igual. A dependentistes i independentistes. Sanitat, educació, treball, serveis socials, recerca, infraestructures, desenvolupament “pateixen” l’asfíxia econòmica, l’espoli, l’incompliment crònic. No enfocaré l’anàlisi en el polític, però és aquí.
El català és un tema transcendent en la Llei Audiovisual. És “línia vermella”. La societat catalana, tota, mereix “línies vermelles” en la defensa d’un molt millor nivell de vida, de democràcia, de justícia social, de llibertat, d’identitat, de dignitat. Sorprenentment, hi ha partits i votants que encara fan costat als qui ho impedeixen. És coherent? És el millor per a les seves famílies?
El català, parany de l’Estat espanyol cara als pressupostos? Què faran els partits que defensen i representen de veritat els interessos de tots els habitants de Catalunya? Hi cauran o aplicaran les millors tècniques de negociació?
Mentre Catalunya depengui de l’Estat espanyol. Quant hi ha en joc per al present i futur de “tots” els votants a Catalunya?
