Aquesta pregunta me l’he plantejat molts cops i no sabria exactament trobar una resposta del tot coherent que reflectís la realitat i el perquè de la seva actual situació.
Dies enrere vagi llegir l’article que el periodista Jordi Barbeta va publicar, en el Nacional, que dona unes quantes pistes per entendre el que jo i, la majoria dels mortals no entenem. No pretenc pas repetir els seus arguments, mesurats i ben definits, però insisteixo i recomano la seva lectura.
Voldria només deixar constància d’algunes coses que, estan succeint ara mateix i, que la meva capacitat per entendre-les no m’ho permet.
Estem en plena pandèmia i la justícia s’atorga la capacitat de decidir si cal observar un confinament o un toc de queda (que aconsella i reclama l’autoritat sanitària) i dictaminen en contra del que demanen les autoritats civils; després s’organitzen festes, reunions i les clàssiques entrompades sense mesures de seguretat i amb risc de contagis i, posteriorment, l’enfrontament amb les forces de seguretat per intentar dissoldre-les.
Però la cosa no acaba aquí, A Vila-real i Barcelona, dos jutges han dictaminat que dos pacients en fase molt avançada del coronavirus, han de ser tractats amb el que s’anomena ozonoteràpia en contra del criteri dels metges responsables que els atenen.
A Vila-real, un tribunal de Castelló ha decidit interrompre el tractament amb ozó que se li donava al pacient per ordre judicial a partir de l’1 de setembre. En tot cas la família podrà traslladar el pacient a un centre privat, cosa que ha manifestat la seva esposa.
El qualsevol cas, és ara la justícia catalana la que deixa al marge de la ciència, la medicina i la bioètica per avalar l’ús de l’ozonoteràpia per un altre malalt de coronavirus. El govern català ja ha dit que recorrerà la decisió per evitar una pràctica que contradiu els criteris mèdics, però que els arriba als hospitals a cops dels dictàmens judicials.
En aquests tres casos els jutges tenien coneixements mèdics suficients per prendre aquestes dedicions? És aquesta una de les seves missions per impartir la justícia?
Les notícies dels mitjans són francament decebedores per la justícia espanyola. El Comitè de Drets Humans de l’ONU ha dit que van inhabilitar al Jutge Garzón en un procés arbitrari i demana a Espanya una reparació efectiva. El Suprem ha dit que no revisarà la sentència contra Garzón. Manifesta que només les resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans són habilitades per a la revisió de les sentències.
Pensava que les “bones notícies” de la setmana sobre la justícia s’havien acabat, però estava del tot errat, en mancava una que donava poder als tribunals per canviar els noms dels carrers o places de la via pública. El TSJ de Madrid ha sentenciat a favor de l’ajuntament de la capital per restituir el nom d’un carrer amb el nom de Millán Astray (caballero mutilado y fundador de la legión) Acabada la Guerra Civil va ser el cap de premsa de Franco i fundador de Ràdio Nacional.
Poc amant de la cultura, se’l recorda pel seu enfrontament amb Miguel de Unamuno en el paranimf de la Universitat de Salamanca, quan a l’inici del curs universitari va cridar “muera la inteligencia, viva la muerte“.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Creuen que la justícia espanyola gaudeix del reconeixement i prestigi internacional o tot el contrari? S’imaginen al tribunal superior de Berlín sentenciant a favor que el seu ajuntament volgués dedicar-li un carrer a Goebbels, cap de premsa de Hitler? Estan alguns jutges tant a favor —políticament parlant— amb el franquisme? Aquest és el cas d’un tribunal superior d’una autonomia que, casualment o no, correspon al de la capital del regne.
