L’Enquesta a la Joventut de Barcelona revela una caiguda en el suport dels joves a la independència de Catalunya. En concret, suposa una caiguda de 6 punts percentuals, ja que en l’anterior enquesta de 2015 el tant per cent de joves que apostaven perquè Catalunya fos un estat independent era del 38,3% mentre que en 2020 la xifra baixa fins al 32,9%.
Diari 16
Espanya lidera les pèssimes dades de l’atur juvenil de la Unió Europea i la zona euro després d’anotar-se al gener un 39,9% de desocupació entre els menors de 25 anys, més de vuit punts per damunt respecte a l’any anterior i gairebé el doble de la taxa mitjana europea.
L’Economista
Vol la joventut catalana seguir en el pitjor escenari?
Quin futur desitja aquesta joventut?
Comparar aquestes dues informacions publicades suscita preguntes. Què mou a aquests joves? Estan ben informats? Fins a on arriba la visió del seu futur?
Si se’ls pregunta què desitgen se suposa que contestaran trobar un treball realitzador, segur, ben remunerat, segons la seva vocació, estudis. En funció d’això hauran intentat aprovar per a aconseguir un títol. Un “aprovat” és totalment insuficient. La vida professional exigeix un “excel·lent” permanent. Un títol tampoc basta si no es posseeixen les altres competències imprescindibles. Però això no ho sap la majoria de joves.
Molts creuen que un títol dóna dret a un lloc de treball. No és així. Un títol és un “tiquet” d’accés a una “selecció”. A més, ha d’existir “oferta” de treball. Aquesta depèn de molts factors, però un determinant: el nivell de desenvolupament de l’economia. És oportú comparar.
L’economia espanyola i la catalana. Hi ha molt publicat. Algunes dades.
Espanya: El país amb més atur juvenil de la UE. Ocupa posats molt baixos en competitivitat, productivitat. Deute exterior: 122% del seu PIB. Sense projecte de futur. Tot el que s’observa és “apuntalar” un present o una volta al passat que no incideix en res en el seu desenvolupament polític, democràtic, econòmic. Drucker: “Quan una organització es dedica més a apuntalar, reconstruir, que a dissenyar i construir de cara al futur comença a morir”.
Cap estament homologable amb els equivalents dels Estats referents. Pensions en perill. Els tres pilars en els quals es fonamenten estan superats i són negatius. Ocupa llocs destacats en rànquings de corrupció, atur… Un percentatge alt de titulats ha d’emigrar perquè no troben treball. Una enquesta, fa uns anys, deia que el 70%.
Catalunya: “Motor econòmic d’Europa”, segons la UE. Aquesta la situa, amb València, dins de la “banana daurada” que, curiosament, deixa “fora” a la major part de l’Estat espanyol. És la major font de riquesa productiva, 28% de les exportacions, 19% del PIB estatal. La major concentració industrial del sud d’Europa. Els seus indicadors macroeconòmics, segons experts internacionals, la situen, si fos independent, entre les economies de Finlàndia i Dinamarca. Curiosament, aquests dos països, “importen” professionals perquè no tenen suficient amb els seus joves. Deute de Catalunya: 34% del seu PIB. De les millors del món.
Posició geoestratègica envejable. La Xina va triar el port de Barcelona per a descarregar la seva mercaderia per a Europa. Generaria més de 200.000 llocs de treball. Espanya no fa les connexions necessàries. Els tres pilars de les pensions són molt millors a Catalunya que a Espanya. Hi ha molts més dades que demostren que Catalunya independent se situaria per sobre de la majoria de nous Estats de la Unió Europea.
Però Catalunya està espoliada. Ho denuncia Wall Street Journal. També Ohmae, pare del projecte “Europa de les regions”, cita a Catalunya com a “colònia” de Madrid. Està intervinguda en el polític, cultural, identitari. Fins i tot, “fora” de la Constitució i sense Estatut.
Alternatives?
Dos clars escenaris clarament contraris segons totes les dades objectives. Un en declivi. L’altre, Catalunya, una realitat amb enorme potencial per materialitzar, grans possibilitats de futur. No és necessària més informació. Està disponible.
Segons l’enquesta, dos de cada tres joves prefereixen continuar sent dependents d’un Estat en fallida sistèmica. És coherent? Això els ofereix un millor futur? Ignorància, falta de visió, mirada molt curta, o distrets en “altres temes”?
Què pensen, diuen, els pares que sempre volen el millor per al futur dels seus fills?
Són més importants que preocupar-se, ara, per aconseguir els beneficis, oportunitats professionals, en una moderna república catalana independent, democràtica de veritat, pròspera pel molt que és i genera?
Renuncien els joves catalans al seu millor futur o lluitaran per ell? Prefereixen ser “dependents” d’un Estat en fallida o protagonistes i beneficiats d’un nou, modern, pròsper Estat en el qual realitzar-se professionalment?
