El castigo fue útil en el pasado y ahora lo es el perdón.
Pedro Sánchez
Què opina el lector sobre aquesta afirmació? Sobre “les seves pròpies opinions”? Són “seves” per coneixement objectiu dels fets o pel rebut de diferents mitjans? Sánchez intenta justificar l’actuació de l’Estat davant el referèndum a Catalunya i els indults actuals. Va ser realment mereixedor el càstig? És lògic, just, democràtic, parlar de perdó?
Sánchez em recorda conflictes que, com a consultor, he tractat en empreses amb direcció d’estil “autoritari”. Sempre justificaven les seves decisions de sanció, càstig. Exigien compromisos de penediment, promesa de no reincidir, quan perdonaven. Això passava poc. L’Estat espanyol, davant els catalans que reaccionen davant l’Estat i les seves decisions, apliquen la Teoria X de McGregor, però aplicada a la política. És un enfocament totalment antiquat, de resultats molt negatius. Sembla molt present a Espanya. És molt compartida. Justa, veraç?
Opinió pública i opinió publicada
Per què la majoria de la societat espanyola considera mereixedor el “càstig” però es resisteix a un perdó que, objectivament, no escau? Aquí entren els generadors de “relats”, els “grans mitjans” que els difonen. Els millors experts en manipulació de masses són contractats pels partits polítics. La realitat demostra que es genera informació perquè s’opini el que es desitja sigui opinió “pública”.
Els qui tenen el poder estan en condicions de manipular la realitat social. A partir de missatges en grans mitjans es construeix una determinada opinió. Els mitjans de masses són determinants en la percepció que es té dels fets, normes, valors. Ressalten temes. Oculten uns altres.
Berger i Luckmann
Mills: “L’opinió pública s’ha convertit en l’objectiu d’intensos esforços per a controlar, intimidar, manejar”. Un passeig pels mitjans, la participació de lectors, demostren un posicionament molt comú, generalitzat, definit, davant el problema Espanya-Catalunya. És encertat?
Fets objectius
Conegut. Aquí està la història per a qui tingui criteri propi. Transició. Retorn del president del govern català en l’exili. Pactes. Constitució. Es reconeix a Catalunya com a “nacionalitat”. Estatut primer. S’acorda i aprova en referèndum. No es compleix. Acords puntuals amb successius governs. Incompliments clars en pressupostos, finançament acordat. Espoli creixent. Infraestructures importants no executades. Transferències incomplides. Invasió de competències. Segon estatut elaborat constitucionalment. El Constitucional, molt qüestionat, recull el recurs del PP (milions de signatures “en contra”). Modifica articles, anul·la uns altres que, exactament igual, estan vigents en estatuts espanyols. La societat catalana reacciona amb macro manifestacions. Es demana un referèndum. El Constitucional ho prohibeix.
Els dirigents votats amb aquesta promesa ho celebren. Aplicació del qüestionat 155. Reacció policial coneguda. Més de 1.000 ferits davant pacífics votants amb paperetes a la mà i defensa d’allò més democràtic: Votar. L’aparell judicial es posa en marxa. Instruccions qüestionades, judici que posat en evidència per premsa internacional, justícia suïssa, belga, alemanya, escocesa. També pel Consell d’Europa, Amnistia Internacional, Grup de Treball de l’ONU… Hi ha més de 3.000 persones pendents de judici. El Tribunal de Comptes actua. Estan pendents sentències de tribunals de la UE. Tot està reiteradament publicat. Avui Catalunya està fora de la Constitució i sense Estatut. És inconstitucional.
Opinió publicada
Coneguda. Experts dels partits apliquen els mecanismes. Missatge: “Cop d’estat”. Líders democràtics catalans acusats de rebel·lió, sedició, malversació. Al final, sedició i malversació. “Colpistes catalans” es consolida. Afecta els polítics, als independentistes. També: catalans “insolidaris”. La solidaritat per se, és voluntària. The Wall Street Journal: Espanya obliga Catalunya a aportar més del 9% del seu PIB anual: 9% de 250.000 milions és la contribució obligada. S’oculta a l’opinió pública. Consell d’Europa exigeix l’alliberament de tots els polítics, retirada d’euro-ordres… Equipara Espanya a Turquia. Poc o nul ressò en els mitjans. Els generadors d’opinió espanyols apliquen bé a Lakoff. Els missatges generen “emocions” negatives cap a Catalunya. És ja prou conegut. Indults. Grans partits, mitjans, majoria social espanyola: Contraris.
Sánchez: “Va ser útil castigar, ara és útil perdonar”. Castigar què? Reaccionar per dignitat democràtica en defensa de la democràcia, del propi benestar i el de les famílies, la llibertat, la identitat, la justícia social? Ara pregona: “L’esperit de la Constitució no és de venjança, sinó de concòrdia, perdó i unió”. Què han fet fins ara? Venjar-se?
Un país és veritablement madur social, políticament, quan la seva societat té criteri propi, basat en fets objectius, valors democràtics universals. No quan opina el que poders i mitjans manipuladors, antidemocràtics, decideixen què ha d’opinar.
Quina és la situació real a Catalunya? Aquesta opinió “publicada” encara present en molts votants provocarà renunciar a la independència o augmentarà aquesta?
És conscient l’opinió pública catalana “dependentista” del que l’estan manipulant i el que perjudica dependre d’Espanya?
És conscient del molt que guanyarà en qualitat de vida, democràcia, llibertat, serveis socials, identitat, dignitat, si s’independitza?
Opinem o ens opinen? Castigar, què? Perdonar, què?
