Perquè el referèndum català per la independència no va ser il·legal (III)

Traduït de l’alemany al català per Pere Grau i Rovira (Hamburg). Publicat originalment a «Blickpunkt Katalonien» per Axel Schönberger.

El diàleg polític, únic camí viable

Una solució del problema entre Espanya i Catalunya ni requeria ni requereix canvis legislatius, sinó d’un diàleg polític. Aquest diàleg, des de fa anys i de manera provada l’ha desitjat la part catalana i ha provat d’efectuar-lo, però el govern central espanyol, dirigit pel Partit Popular, s’hi ha negat permanentment, fins i tot després de les eleccions del 21 de desembre de 2017.

Com a conseqüència, es planteja la pregunta de la legitimitat segons el dret internacional tant del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 com de la proclamació d’una república catalana independent. Un informe redactat per quatre acreditats experts en Dret internacional, en anglès i amb un volum de 161 pàgines “Catalonia’s Legitimate Right to Decide: Paths to Self Determination” examina, per començar, el desenvolupament històric des de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola el 1978.

Els autors de l’informe recalquen a les notes preliminars (obra citada, pàgina 10) que tant el Tribunal Suprem del Canadà, el 1998, referint-se al Quebec, com el Tribunal Suprem Internacional, el 2010, referint-se a la declaració unilateral d’independència de Kosovo, van remarcar que conflictes d’aquesta mena no es poden solucionar exclusivament amb mètodes jurídics, sinó que els cal trobar una solució política.

Els quatre experts analitzen, entre altres coses, una sèrie de referèndums i declaracions d’independència d’altres països, especialment la declaració unilateral d’independència de Kosovo, que representa un important precedent per a Catalunya, ja que des de llavors s’accepta que una declaració unilateral d’independència, feta sense violència, no està en contradicció amb el dret internacional, sinó que és permesa com a aplicació de l’article 1r dels Pactes sobre els Drets Humans.

En aquest context, els experts investiguen detalladament la pregunta de si el dret internacional o l’europeu impedeix al poble català exercir el seu dret a decidir (right to decide) sobre el seu futur polític, i arriben al resultat que aquest no és el cas.

Els quatre juristes experts en destaquen fins i tot que seria il·legítim interpretar la Constitució espanyola dient que aquesta impedeix la celebració d’un referèndum català sobre el tema de la independència de Catalunya. De les deu conclusions finals de l’informe citem-ne aquí tres dels passatges centrals.

Així, «il·legítim» no ho era el referèndum català de l’1 d’octubre de 2017, sinó més aviat el dictamen del Tribunal Constitucional espanyol quan declara aquest referèndum com a il·legal. «Il·legítima» també ho va ser la intervenció policíaca abans, durant i després del primer d’octubre a Catalunya, a causa del qual i en el seu transcurs, entre altres coses, es van vulnerar massivament drets humans essencials.

El govern espanyol —en col·laboració amb la fiscalia i la justícia espanyoles— va fer detenir representants de les grans organitzacions civils catalanes i polítics catalans elegits, com a presos polítics, encara que havien realitzat pacíficament el seu programa polític i havien dut a terme la voluntat dels seus electors. Pel que fa a la col·laboració govern-justícia, citem que un alt funcionari del Partit Popular, Pablo Casado, va declarar la intenció d’empresonar membres del govern català i ho va anunciar quan no hi havia ni tan sols una presa de posició o acusació de la fiscalia espanyola, i posteriorment la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, en un acte electoral, va atribuir al seu partit el mèrit d’haver «decapitat» l’independentisme català, en tant que havia fet empresonar o fugir a l’exili els seus caps.

La responsabilitat va més enllà de l’Estat espanyol

A més, el govern espanyol ha trepitjat el dret d’autodeterminació de Catalunya, que en els darrers anys ja havia estat molt retallat, en tant que —sense base legal, ni en la Constitució espanyola ni en el dret espanyol— va destituir el govern català, va dissoldre el Parlament català i, sense tenir atribucions per fer-ho, va convocar noves eleccions a Catalunya.

No es podrà evitar de constatar a Espanya, pel període de temps des de com a mínim el setembre del 2017, una de les acumulacions pitjors i més massives de greus vulneracions dels drets humans que hi ha hagut a Europa a les darreres dècades.

Qui ho accepta o hi dóna suport, com a estadista, polític o periodista, fa causa comuna amb els que vulneren en gran estil els drets humans. El jurament que fan, entre altres, la cancellera i els ministres del govern federal alemany, d’acord amb l’article 56 de la Llei Fonamental d’Alemanya, quan prenen possessió del seu càrrec, els obliga a respectar i defensar les lleis federals, i això vol dir també el respecte dels drets humans no solament a Alemanya, sinó també en el marc internacional, i molt especialment en el de la Unió Europea.

Qui, com a membre del govern federal alemany, consent i dóna suport a les greus i massives vulneracions dels drets humans que Espanya practica a Catalunya i contra els catalans, perd qualsevol dret moral d’exercir un càrrec públic a la República Federal d’Alemanya.

La justícia dels estats europeus, els polítics dels quals actualment justifiquen i donen suport a la vulneració dels drets humans a Espanya, haurà d’ocupar-se a més amb la pregunta de si possiblement, abans del referèndum català, per part d’Espanya, mitjançant corrupció, s’ha influït en polítics i polítiques, atorgant-los-hi favors de qualsevol mena – ni que sigui atorgant-los-hi premis – o prometent-ho, per tal d’aconseguir d’ells o elles una posició pro-espanyola malgrat totes les vulneracions dels drets humans.

Que en els darrers mesos i setmanes tants polítics europeus s’hagin comportat com si l’Estat espanyol, per obra de la seva Constitució i de les seves lleis, pogués concedir, suprimir o suspendre els drets humans, encara que no es cansen de denunciar vulneracions d’aquells drets —reals o presumptes— fora d’Europa, no es podrà justificar amb ingenuïtat o amb desconeixement de la situació legal, sinó que indica una situació d’interessos en contraposició a la defensa dels drets humans i, per tant, dels fonaments de la Unió Europea.

A la vista de la situació legal esmentada, la proclamació de la república catalana, el 27 d’octubre de 2017, va ser la conseqüència d’un referèndum legalment lícit. Ni estava ni està a la discreció de l’Estat espanyol o dels seus tribunals declarar-ne la nul·litat sobre la base d’una interpretació il·legítima de la Constitució espanyola, que no pren en consideració els dos pactes sobre els Drets Humans de les Nacions Unides que Espanya va ratificar i incorporar en el seu dret nacional.