La crisi la provoquen els catalans?

Podem, devem, preguntar-nos. Quina és la “causa crítica” de la crisi? Qui l’ha generat? Cronològicament, “aquests catalans” van creure en la Constitució, en els estatuts, en els pressupostos aprovats pels successius governs per a ells; que Espanya respectaria el finançament d’acord amb el que generen, aporten. L’Estat espanyol no va complir, no compleix. Van votar un segon estatut “constitucionalment” elaborat, aprovat en dos Parlaments, confirmat per ells, signat pel rei. El Constitucional va anul·lar articles, va modificar uns altres, que, curiosament estan vigents en estatuts espanyols. Són o no són constitucionals?

Després de la sentència, “reacció” de la societat catalana amb dignitat democràtica. Macromanifestacions que van sorprendre els estats democràtics. L’independentisme va créixer moltíssim i es va demanar un referèndum. Va ser “reacció”. Avui, Catalunya està fora de la Constitució i sense estatut aprovat pels seus votants. Això és inconstitucional. Però la “crisi” la provoquen els catalans. Prohibit reaccionar!

Reconduir a través d’iniciatives polítiques

Qui ha de prendre-les? El causant del problema o els perjudicats? Quins ha pres l’Estat espanyol? Cap. Els catalans fan la seva proposta política: “un referèndum pactat”. És el més democràtic. Davant la negativa de l’Estat, el posen en marxa pel seu compte. Ho executen. Desobeeixen així al Constitucional. Quantes desobediències acumulen els governs espanyols? Les iniciatives de l’Estat són polítiques? No.

Exclusivament judicials. The New York Times qualifica d’“error” el judici als líders. The Guardian, qualifica de “vergonya” la sentència. Hi ha més de 3.000 persones pendents de judici per manifestar-se.

Exclusivament, “policials”. Més de 1.000 ferits el delicte dels quals era voler votar i les armes dels quals eren paperetes de vot. Va escandalitzar als Estats democràtics de veritat.

També el Tribunal de Comptes. Qui el compon? Intervé i castiga líders catalans. No investiga ni castiga 80.000 milions d’euros balafiats en infraestructures inútils; 60.000 milions no recuperables del rescat a la banca espanyola. Tampoc el que la AIREF denúncia: 16.000 milions en subvencions sense control o 6.000 milions en formació inútil. També la Junta Electoral Central i les seves decisions, sancions. Però la “crisi” la provoquen els catalans.

Recuperar en la societat catalana espais de sintonia amb el projecte democràtic espanyol.

Pur despotisme il·lustrat! Ha de ser la societat catalana la que s’incorpori al projecte espanyol! Catalunya no pot tenir projecte democràtic propi. Té la seva història, identitat, cultura, valors, llengua, que són anteriors a la pròpia existència d’Espanya com a Estat. Això no serveix de res. Ja es va unir al projecte democràtic espanyol amb la Constitució, amb els Estatuts. Però aquí està la realitat: Incompliments. Espoli econòmic. Economista Niño Becerra: “Espanya retiene a Cataluña para que no se vayan 250.000 millones de euros anuales; es puro interés”. És pura colonització política, cultural, identitària, econòmica. Moltes proves ho confirmen.

Afegeix El País: “Esta medida de gracia no tendría que entenderse como un gesto hacia los líderes independentistas, de los cuales la democracia no puede ni tiene que esperar nada, sino que constituiría un gesto de concordia hacia los ciudadanos de Cataluña”.

Un altre enfocament: La mesura de gràcia no ha d’entendre’s com un gest per al Parlament i votants de Catalunya. Curiosament, majoria absoluta independentista. Els líders independentistes representen a milions de votants a Catalunya que volen un referèndum i, la majoria, la independència. Segons El País, la democràcia espanyola no ha d’esperar res d’aquest Parlament, d’aquesta majoria absoluta d’escons i votants.

Com interpretar-ho? Més i pitjor despotisme il·lustrat de l’Estat espanyol? No compten per a res? De veritat creuen que aquests indults, que s’anuncien “limitats, reversibles”, ajudaran a la concòrdia? Desconèixer la causa d’un problema agreuja la seva solució. L’Estat espanyol el continua agreujant. Són els catalans els qui provoquen la crisi?

Isaac Asimov:  “La violència és l’últim recurs dels incompetents”. Quan la violència judicial i policial és el primer i únic recurs d’uns governants com qualificar-ho? Crea espais de sintonia, concòrdia? Però la crisi la provoquen els catalans.

Max Stirner: “L’estat diu llei a la seva pròpia violència i crim a la de l’individu”.

Qui causa realment la crisi Espanya-Catalunya? Què fa l’Estat espanyol, els seus estaments: Monarquia, Constitucional, Parlament, Senat, partits i líders polítics, grans mitjans, majoria de la societat espanyola? Rectifiquen i solucionen o ho agreugen? Què fan els partits catalans encara “dependentistes”, els seus líders a Catalunya, els militants i votants davant d’aquesta realitat?

Què ha de fer la societat catalana en defensa de la seva identitat, democràcia, llibertat, benestar, justícia social, dignitat democràtica? Quant està en joc ara i cara al futur per a ells, les seves famílies?