El que m’agradaria saber de veritat és si l’Estat espanyol pretén solucionar-lo o perpetuar-lo. A tal efecte i d’acord amb la carta de les Nacions Unides i els Tractats Internacional que Espanya va signar, parteixo de la base que el “procés” no va ser cap delicte contra la Constitució. Tot i així es van jutjar als polítics i membres d’associacions no polítiques que van participar en els fets d’octubre de 2017.
La repressió ha continuat i continuarà, l’inútil de Mariano Rajoy, primer va provocar amb la seva demanda al TC que aquest, incomprensiblement, escapcés l’Estatut. Després va disposar de cinc anys per negociar una solució política, que no va saber o no va voler fer, passant la patata calenta a la justícia. Quan la política es judicialitza la justícia es polititza i, en aquestes ens trobem actualment.
Alguns polítics es van exiliar, la resta van ser jutjats i condemnats amb un total de 100 anys de presó. Ara, després de tres anys i mig empresonats, el govern català sol·licita l’amnistia i la fi de la repressió per posar fi a aquesta situació. Se’ns diu que l’amnistia no cap dins la Constitució i, que jo recordi, després de la llei de 1977 enlloc he trobat que aquesta s’hagi anul·lat, per aquesta raó ara es parla d’indults.
Els indults no són la via per solucionar el conflicte. A sobre, la sala penal del Tribunal Suprem, que és la mateixa que va jutjar la causa contra els presos polítics, ha informat negativament sobre la concessió de qualsevol forma d’indult —total o parcial— per als dotze condemnats pels delictes de sedició, malversació de cabals públics i desobediència. Qui podia esperar un canvi de criteri d’uns jutges que es van mostrar parcials des del primer moment?
En el dictamen, els magistrats —que han estat incomprensiblement legitimats per alguns dels advocats dels presos amb manifestacions desafortunades— no aprecien raons de justícia, equitat i utilitat pública en la causa que justifiquin la concessió de la mesura de gràcia. És clar que no! De moment, ningú no ha claudicat en públic. El conflicte de Catalunya amb l’Estat és polític i no pas judicial. Com que no se sabia combatre l’independentisme en el camp polític, la justícia va prendre el relleu.
Marchena i companyia tenen el seu relat sobre la reivindicació sobiranista catalana i el defensen amb una interpretació més política que no pas jurídica: “Es presenten com a presos polítics els que han estat autors d’una mobilització encaminada a subvertir l’ordre constitucional, a capgirar el funcionament ordinari de les institucions i, per imposar la pròpia consciència davant les conviccions de la resta dels conciutadans”.
Mentre la justícia espanyola sigui interpretada així, la política serà derrotada i el conflicte amb Catalunya perviurà. La política es degrada quan són els jutges els que decideixen, per exemple, si continua o no el toc de queda, passant per damunt dels governs autonòmics. Llavors és quan la separació de poders s’esmicola i el govern de les togues esdevé un estat semi autoritari. El govern de Pedro Sánchez defensa que l’informe del Suprem és preceptiu, però no vinculant. Sánchez necessita fer veure que estudia l’opció dels indults.
El Tribunal Suprem ha emès un dictamen que és gairebé un manual d’instruccions perquè VOX, el PP o Ciutadans, o els tres a la vegada, presentin un recurs contra els indults si són aprovats per l’executiu de coalició del PSOE amb Unides-Podem. Els motius a què s’agafen són dos, els presos no han demanat pas el seu indult i, el fet que no hagin mostrat cap mena de penediment demostra que no se’l mereixen.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Confien en l’amnistia o la descarten definitivament? No s’acabarà el conflicte i el problema subsistirà. A Espanya la democràcia encara no ha arribat. Aquesta, per mal que em sàpiga, és la meva opinió a la vista dels fets.
