Cultura política: Conjunt de coneixements, avaluacions i actituds que una població determinada manifesta enfront de diversos aspectes de la vida i el sistema polític l’en el qual s’insereix. Abasta ideals polítics, normes de govern. És producte de la història d’un sistema polític i dels membres d’aquest.
Viquipèdia
Al·legoria dels micos
Com a Consultor en Desenvolupament Organitzacional l’he explicat i verificat. Se situa un grup de micos en una zona tancada. En el centre, plàtans penjats. Fàcilment assolibles. Quan algun ho intenta, un doll d’aigua freda a pressió ho impedeix. Desisteixen. S’han autoprogramat: “Accés equival a càstic”. Se substitueix un dels micos per un altre que desconeix aquest procés. Es dirigeix als plàtans. Els altres, immediatament, li ho prohibeixen. Van substituint als micos fins que tots són nous. No han viscut el càstig, però saben que allò “no es toca”. Ningú ho intenta. És una al·legoria, no un experiment real, però tots ho entenen. Tots viuen, vivim, en models així. S’han consolidat uns coneixements, actituds, en el grup. Hi ha un clar valor cultural: “Plàtans, no”.
He comprovat això en empreses, organitzacions. He promogut el “canvi” cap a “cultures excel·lents”. Exigeix conèixer la “cultura existent”. Investigo. Detecto “cultures, subcultures, contracultures” que no figuren en cap document, però “determinen” la dinàmica organitzacional per a bé o per a mal.
Quan la “cultura predominant” és comuna, positiva, funcional, hi ha els millors resultats i bon clima. Quan existeixen “subcultures” complementàries poden aconseguir-se bones metes. Quan hi ha “contracultures”, els resultats són pobres o nuls. Clima intern conflictiu. El final és predictible: pèrdues, fracàs, tancaments. És traslladable això? Que el lector l’apliqui a la realitat sociopolítica.
Espanya
Història convulsa. En declivi territorial des de fa segles. Conflictes permanents de “contracultures” identitàries, ideològiques, partidistes, polítiques, territorials, econòmiques, etc. Després d’anys molt conflictius, quaranta anys de dictadura franquista explícita. “Democràcia orgànica”. Democràcia? Qui intentés materialitzar aquest “valor”, era castigat. Com els micos. Transició. Nova Constitució amb valors d’uns altres referents. Avui, quaranta anys de franquisme tàcit? Quin estament és homologable als seus equivalents de països democràtics? El document escrit semblava modèlic. Ho és la realitat? Els comportaments, publicats i demostrats, de tots i cadascun dels estaments que l’han de materialitzar què suggereixen? En què és avui estimulant, il·lusionant, exemplar, la cultura sociopolítica espanyola? Es considera “democràcia plena”. Què demostra una anàlisi objectiva? Què suggereixen les sessions parlamentàries? Cultura comuna, subcultures o clares contracultures excloents? Què demostren els resultats, el clima sociopolític espanyol? Com a consultor tinc el meu diagnòstic, el meu pronòstic. Què diagnostica el lector?
Espanya i Catalunya
Transició, Catalunya va acceptar un projecte comú amb Espanya. Va creure en la Constitució, estatuts. La realitat va demostrar incompliments. Jung va parlar del “subconscient col·lectiu”. La “cultura sociopolítica espanyola” demostra coneixements, valors, actituds clarament “contraculturals” amb els de Catalunya. Unamuno diria: “La bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut”. Ortega diria: “Cal suportar-se”. La majoria de catalans semblava intentar-ho. Va sorgir la LOAPA. La Constitució, els estatuts, les inversions no es van materialitzar. L’espoli econòmic, la colonització segons Ohmae, la colonització lingüística segons Moreno Cabrera, s’accentuaven. Segon estatut anul·lat pel Constitucional. Avui, Catalunya està fora de la Constitució i sense estatut. “Cultura” sociopolítica admesa? No està escrita. S’aplica.
Què queda de l’expectativa de Catalunya, “nacionalitat” en la Constitució?
Avui, ni autonomia! Quins coneixements, valors, actituds, aplica Espanya als habitants de Catalunya? Un Estat seriós no crea problemes. Intenta integrar “lliure i voluntàriament”. Succeeix el contrari. Isaac Asimov: “La violència és l’últim recurs dels incompetents”. Com qualificar que la violència judicial, policial, no sigui l’últim sinó el primer, únic, recurs amb Catalunya? Líders empresonats, més de 3.000 imputats. Multes milionàries. Dolls d’aigua freda a pressió perquè tots els “micos” catalans aprenguin? Sembla admès per tots els estaments, mitjans, partits, societat espanyola. Quina “cultura” sociopolítica per a tractar a Catalunya?
Catalunya
Demostren la seva societat, els seus partits, una cultura sòlida: Objectius comuns, autoexigència col·lectiva, perseverança? Després de la transició semblava que sí. Davant els incompliments, va sorgir l’independentisme com a “reacció social”, no de partits polítics. Uns, a favor. Uns altres clarament al marge o en contra. Existeixen “cultures, subcultures, contracultures”. Avui, també en el mateix segment independentista. Tant en els seus líders, com en els partits i votants. Deixo als lectors diagnosticar a Junts, Esquerra, CUP. En tant no tinguin una cultura mínimament “comuna”, són excloents. El seu objectiu d’independència queda anul·lat d’origen.
Sí que existeix a Catalunya una “cultura comuna”: L’empresarial, laboral. Segments socials, professionals, empresarials, ho demostren. Gran generació de riquesa. Ho reconeix la UE en la seva “banana daurada”. Montoro (PP): “Els catalans són els millors; són els que treuen a Espanya de la crisi”.
Però hi ha partits, polítics, patronals, sindicats, mitjans, votants, a Catalunya en clara contracultura democràtica: Defensen “no tenir veu ni vot a Espanya com a subjecte polític”. Només, continuar generant riquesa. “Dependre”, en tot, d’Espanya. És col·laboracionisme que perjudica “tots” els habitants de Catalunya.
Mentrestant, des del referèndum i la DUI inaplicada, ni un gest per part de la política espanyola!
Una cosa evident: Unitat espanyola, monarquia, Constitució (o interpretació), estaments, finançament de Catalunya, referèndum, autodeterminació, llibertat, nivell de vida dels catalans: “Plàtans que no es toquen”. “Dolls a pressió d’aigua freda” a qui ho intenti. Missatge a “tots els micos” de Catalunya!
És la millor cultura política per a Catalunya?
Què pensen, faran, els seus habitants amb dignitat democràtica cara al millor futur de les seves famílies, viure en veritable democràcia, justícia social avançada?
