Han passat més de dos mesos i mig de les passades eleccions i encara no tenim govern, sembla que es manté la mena de desconfiança que ja existia al final de l’anterior legislatura entre Junts i ERC. Aquest últims tenen pressa i els altres volen un bon acord per evitar la situació anterior. Totes dues formacions tenen una part de raó, però no acaben de posar-se d’acord.
En el moment d’escriure aquestes línies s’està produint un encontre, al més alt nivell, a la presó de Lledoners, cal confiar que d’aquesta reunió en pugui sortir l’aigua clara, el poble ja va fer la seva feina votant i atorgant la majoria a l’independentisme i, ara es mereix que els seus representants facin la que els pertoca.
No és la meva intenció assenyalar culpables, crec que per les dues parts hi ha hagut posicions semblants, però amb matisos diferents, com diria un cuiner, amb els mateixos ingredients preparo un plat diferent del que fa el meu soci al restaurant. I penso que aquesta és una causa, d’altres, un full de ruta, que si bé vol arribar a la mateixa destinació ho fa en temps i trajecte diferent.
Per part d’ERC li retrauria dues coses. Les declaracions de Pere Aragonès en pocs dies de diferència i les que va efectuar fa quatre setmanes Sergi Sabrià. El primer donant públicament un ultimàtum a Junts i, el passat diumenge, dient que si l’1 de maig no hi havia acord exploraria vies alternatives amb Junts.
El més greu, en la meva opinió, van ser les declaracions de Sabrià. Concretament, va dir a través de EFE, que amb els seus 13 diputats al Congrés, “ningú li dirà a Esquerra el que ha de votar”. Referint-se a una qüestió que JxCat ha posat sobre la taula de negociació. Malament si no anem units a Madrid o no?
Quan veig o escolto a Ramon Cotarelo, Neus Torbisco o Gonzalo Boye dient la importància que té el Consell per la República en la seva funció exterior per Europa i el món i, que l’estat no pot actuar en contra seva, no entenc aquesta declaració: És el govern i no el Consell per la República qui ha de dirigir l’estratègia. De cara a l’exterior el govern no la podrà dur a terme, el Consell en canvi sí.
Per contra, reconec que ERC té voluntat de pacte, ho va demostrar en escollir la presidència del Parlament i la constitució de la mesa d’aquest. També no va posar cap pega per la substitució d’Alonso Cuevillas ni per qui va ser el seu relleu. Confio per tant que en la reunió d’avui s’hagin pogut resoldre les discrepàncies existents i puguem celebrar l’acord que el poble de Catalunya desitja
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Encara que la trobada s’hagi fet a Lledoners i entre reixes, creuen que haurà estat un èxit? Encara que Rajoy i Sánchez van haver de repetir les eleccions, espero, confio i desitjo que els catalans no hàgim de tornar a anar a les urnes.
Desitjo que s’influeixin reciprocament, molt especialment de JxC cap a ERC, doncs hem de materialitzar la voluntat de la majoría, és democràtic i es absolutament perentori de totes totes, encara que n’hi han que encara sembla que no ho veuen