Un del problema evident dels fets esdevinguts a la tardor del 2017 a Catalunya ha estat el protagonisme que ha adquirit el poder judicial i, com s’ha descompensat absolutament el lògic i necessari equilibri entre els poders de l’Estat. La inacció de Mariano Rajoy, com a president del govern, a l’hora d’encarar políticament dins de la tasca política les demandes de l’independentisme català i el seu fracàs internacional a l’hora de trobar les urnes de la votació de l’1 d’octubre va portar a un pas endavant del deep state que es va concretar el dia 3 d’octubre en el discurs de Felipe VI i un realineament dels poders de l’Estat.
Ningú no dubta a hores d’ara que el poder judicial ha aconseguit la preeminència del poder amb majúscules davant el legislatiu i l’executiu. Ho pateix l’independentisme, en el dia a dia, amb sentències absolutament desproporcionades i una repressió sense un final en l’horitzó, ja que l’Estat -bé sigui a través del Suprem, l’Audiència Nacional, el TSJC o el Tribunal de Comptes- no cessa d’escorcollar causes noves amb què poder iniciar nous procediments amb nous investigats i seguir amb la repressió.
No estaria de més recordar com hem arribat a aquesta situació. Rajoy com a cap de l’oposició, en el govern de Rodríguez Zapatero ja va donar mostres de la seva ineptitud per la política quan va recollir firmes per tota la península, per després presentar davant el Constitucional un recurs per inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament, les Corts espanyoles i votat en referèndum per la ciutadania.
Aquesta situació d’un poder judicial omnímode i omnipresent no podia conformar-se, és clar, amb regnar tan sols a Catalunya. Per què no també a Espanya? Per què no aprofitar el moment per portar el seu pols a un duel a cara descoberta amb el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias? El moment ha arribat en la pitjor situació per a l’Executiu espanyol, que d’un temps ençà sembla estar mancat de brúixola i perdut en les seves enquestes. Amb un Sánchez embrancat en una lluita amb Isabel Díaz Ayuso per la Comunitat de Madrid en la qual té molt a perdre, un Pablo Iglesias en el seu paper de candidat que sembla voler cremar el seu últim cartutx en els comicis del 4 de maig i una dreta més envalentida que mai.
Quina responsabilitat té la justícia? Qui explica que determinats articles de l’Estatut són inconstitucionals i, en canvi “els mateixos” articles són plenament vàlids en els estatuts valencià i andalús? És conscient la justícia espanyola que l’estatut de Catalunya es troba al marge de la Constitució? Quan un polític comet un acte al marge de la llei la justícia actua en contra seva i rep la condemna que li pertoca. Quan és la justícia la causant del problema s’actua amb la mateixa severitat o no se li exigeix cap responsabilitat?
Que més de 2.500 jutges acudeixin a la UE i a la CE a denunciar el govern espanyol per risc de violació greu de l’estat de dret no és cap broma. L’Associació Professional de la Magistratura (APM), l’Associació Judicial Francisco de Vitòria (AJFV) i el Fòrum Judicial Independent (FJI). Que tres de la quatre associacions de jutges espanyoles, sol·liciten a la Comissió Europea que iniciï el procediment establert a l’article set del tractat de la UE per sancionar un Estat membre per violar valors bàsics de la UE com són els drets humans o l’imperi de la llei és greu. Cosa que, en funció de quina sigui la resolució, podria implicar per a Espanya la pèrdua dels drets de vot al Consell Europeu. Pot ser que no s’arribi a aquest extrem, però per si no estava ja prou malmesa la imatge d’Espanya a l’exterior, només faltava aquest episodi.
El capital polític que Pedro Sánchez ha dinamitat des que va guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy no té cap parangó en els últims anys. L’incompliment permanent de tot el que ha acordat l’ha deixat en un terreny de ningú en el qual el fet d’apropar-se a pactar amb ell acaba convertint-se en una operació d’alta toxicitat. En aquest pols, els jutges no tenen bona part de la raó, ja que el Parlament espanyol ha de poder decidir com es renova el seu màxim òrgan de govern, el Consell General del Poder Judicial. El que succeeix és que la matussera manera de fer les coses de l’Executiu, incapaç de negociar quan no pot imposar les seves tesis, els dóna una carta important per regirar-se davant el poder polític.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Què pensaran a Europa quan tres de les quatre associacions de jutges que hi ha a Espanya i representen a més de 2.500 magistrats es queixen? Quants cops Europa ha hagut d’intervenir i treure-li la raó a la justícia espanyola? Cal no oblidar que Espanya és una “democràcia plena”, el que no se sap és de què.
Ni democràcia plena ni homologable quan rasques una mica, quan no convé als seus esperis interessos, quan perilla l’status quo, quan no quadra amb el seu estúpid “invent” precissament d’origen anti-democràtic. L’Estat Ñ tal qual no aguanta la prova d’estrés com a democràcia. De fet hi ha una important incompatibilitat de fons entre aquesta Ñ i democràcia.