L’ONU, el Tribunal de la Haia i l’autodeterminació

Després de l’aplicació del 155 a Catalunya, l’ONU va emetre un comunicat a la web de l’Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans, on es deplorava la supressió de l’autonomia de Catalunya per ser contrari als drets fonamentals, a la legalitat internacional i també a l’espanyola.

D’una manera molt clara i diàfana, explicava que l’aplicació del 155 suposava un retrocés inacceptable en l’aplicació dels drets humans, que era contrària als articles 1, 19, 25 i 27 del Pacte Internacional per als Drets Civils i Polítics (ICPCR) i que, atenció, també era contrari a la mateixa Constitució Espanyola, que, en virtut del seu article 10 (2), s’autoobliga a ser interpretada sempre d’acord amb els pactes internacionals signats per Espanya en matèria de drets fonamentals (incloent-hi l’esmentat ICPCR).

El comunicat era molt contundent establint el caràcter ius cogens del dret d’autodeterminació dels pobles, és a dir, que és un dret fonamental que en cas de conflicte està per sobre d’altres drets. Això significa, per exemple, que el dret a l’autodeterminació està per sobre el dret a la integritat territorial dels estats, i que aquests darrers no tenen, per tant, la potestat per denegar-ne el exercici. Ans el contrari, d’acord amb les diverses resolucions de l’ONU (per exemple al 2625/XXV del 24 d’octubre de 1970), els estats no només no s’hi poden negar, sinó que han de vetllar pel seu exercici en llibertat i sense interferències.

Constitució, article 10.2: Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Es preguntaran quin és el motiu d’aquest vídeo. Després de veure’l tranquil·lament segueixin llegint i ho entendran de sobres. Clara Ponsatí al Parlament Europeu.

La Sentència del Tribunal Internacional de la Haia de 22 de juliol de 2010 s’expressava en aquests termes, a saber…

1. Declarem que no existeix, en Dret Internacional, cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència.
2. Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona.
3. Declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.

Entenc que si les resolucions de l’ONU són de 1970 i la Constitució de 1978. Per què Espanya va admetre incloure aquells pactes i ho va reflectir en l’article 10.2 de la carta magna, sense dir que no pensava complir-los?

Espanya diu que un referèndum no es contempla a la constitució. S’ha contemplat quan li ha convingut. A més, com sabrem el que vol la gent, en referència a l’autodeterminació, si no està convocada a les urnes?

Aquesta sentència va ocasionar la independència de Kosovo perquè així ho desitjaven els seus habitants. Espanya, que és una democràcia “plena”, encara no l’ha reconegut i no cal que ens preguntem el motiu. El ridícul arriba a externs que fan avergonyir. Havent de jugar un partit de futbol Kosovo contra la “roja” s’ha prohibit la paraula Kosovo com a nom de l’equip contrincant a través dels mitjans de comunicació estatals (RTVE i RNE).

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? És pròpia aquesta actitud d’un país amb democràcia plena? El motiu de no voler reconèixer Kosovo es veu d’una hora lluny. Frases com “roja antes que rota” i “una Grande y libre” encara estan molt arrelades a Espanya. Tant costa d’entendre que els catalans no volen trencar res? Tant costa entendre a Catalunya i el perquè vol ser independent?