El que dic no és la meva opinió personal, el que dic ho dedueixo a la vista de dos casos molt similars que han tingut un tractament diferent per part de la justícia i els mitjans de comunicació de la dreta mediàtica espanyola. Em refereixo als casos de Tamara Carrasco i els dels militars de volien salvar a Espanya (?) afusellant a 26 milions de fills de puta per aconseguir-ho.
Sempre he recordat una dita castellana que diu: “Nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. Tamara Carrasco va ser detinguda el 10 d’abril de 2018 per la Guàrdia Civil per ordre de l’Audiència Nacional en una causa per terrorisme, rebel·lió i sedició, Carrasco va estar fins al maig de 2019 confinada sense poder sortir de la localitat de Viladecans, on viu, per ordre judicial, fins que finalment el cas va recaure en un jutjat de Barcelona.
Durant aquest temps va demanar permís per a visitar a la seva mare malalta que viu en Sant Vicent dels Horts, una població propera, permís que li va ser denegat amb amenaça de presó. Al final se la jutjava per un delicte d’incitació als desordres públics.
La jutgessa que la va absoldre assegurava que en el missatge que havia enviat no s’acreditava cap consigna que incités a cometre desordres públics i afegia que el mateix atestat policial explicita que Carrasco va informar d’unes accions que s’havien organitzat en una assemblea local dels CDR en el context d’una possible vaga general. No podia considerar acreditat que el missatge enviat per l’acusada incités a cometre’ls.
En el cas dels militars que volien salvar Espanya i que es van adreçar al rei, la ministra de defensa va dir que es tractava d’una colla d’amics que compartien un grup de WhatsApp en què feien comentaris, de forma amistosa entre ells, però que no representaven cap tipus de delicte. Resulta curiosa la forma com van arribar a calcular el nombre de persones que calia afusellar. La xifra resulta de la suma de tots els vots de l’esquerra que van donar la presidència a Pedro Sánchez i, els que mancaven per arribar-hi, són d’aquells que van votar en blanc, és a dir, tots els que no van votar els partits de la dreta.
Aquests militars partícips del xat van fer una sèrie de declaracions que no sabria com definir-les. Van fer elogis a Primo de Rivera i a “l’irrepetible” (Franco), han qualificat l’actual govern de social-comunista, amb suport de terroristes i independents i, que governant ells és impossible reeducar la població. Parlaven de repetir la història (cop d’estat?) i de bombardejar la seu de l’ANC. No se’ls jutja de cap delicte, ni tan sols del delicte d’odi.
Tot i tractar-se de missatges entre grups, el del militars no pressuposava res que pogués ser considerat punible, però el de Tamara era per terrorisme, rebel·lió i sedició. Així ho va considerar la fiscalia que va adreçar recurs a l’Audiència de Barcelona contra la sentència.
Com deia al principi tot és segons el color del cristall per on es mira. Però a Catalunya ja hi estem acostumats a aquestes coses. Qui no s’ho cregui que vegi el següent vídeo on, sobre el mateix tema, la ministra Maria Jesús Montero atacava a Catalunya per voler endarrerir les eleccions i ara es queixa de què les facin a Madrid a causa de la pandèmia, si així actua el govern central perquè no ha de poder-ho fer tothom?
En una sentència, feta pública per EFE, la Secció Segona de l’Audiència de Barcelona va desestimar el recurs de la Fiscalia contra l’absolució de Tamara Carrasco per part del Jutjat penal número 25 de Barcelona, que va descartar que en els missatges que va enviar a un grup d’amics sobre una assemblea de CDR donés consignes per a encoratjar els desordres públics.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Creuen que la justícia és igual per a tothom o quan es tracta de Catalunya s’aplica un color diferent del cristall per on es visualitzen els mateixos fets? Vull fer constar que tots els mitjans que van fer grans titulars sobre el cas de Tamara, condemnant-la abans no fos jutjada, cap d’ells es va disculpar pels seus anteriors comentaris, d’això a Catalunya també hi estem força acostumats.
