Després de molts anys i diversos intents, l’eutanàsia ha quedat, per fi aprovada i serà legal a tots els efectes. La llei entrarà en vigor d’aquí a tres mesos després de la votació del Congrés per una majoria de 202 vots a favor, 141 en contra i 2 abstencions. Com era d’esperar els que s’hi ha oposat han estat VOX i el PP.
Els que no han donat suport, són els mateixos que eren contraris al divorci, matrimoni homosexual i l’avortament. Voldria jo saber quants d’aquests votants es va divorciar, es van casar ells o familiars i, sobretot, quants d’ells van avortar? En la meva qualitat de director d’una oficina bancaria, he tramitat préstecs personals a matrimonis que van enviar les seves filles a Londres per practicar un avortament per un embaràs no desitjat.
Cal insistir en el que és obvi: L’eutanàsia voluntària és un dret humà, un dret humà de primera generació, un dret de llibertat. Al nostre país s’ha trigat a legalitzar-la per no ampliar, en el seu moment, els fronts de batalla que els governs de dretes mantenien amb l’església. I aquí és on poden ser útils algunes consideracions. En primer lloc, recordar que bona part dels catòlics hi estaven a favor en contra de les consignes catòliques. Un 80% dels enquestats, segons Metroscopia, estaven a favor del dret a l’eutanàsia activa per a malalts incurables.
Entre els casos més destacats pel seu valor paradigmàtic, el de Ramón Sampedro, el cas espanyol més conegut per la seva escenificació a la pel·lícula Mar adentro, va patir una tetraplegia l’any 1963, a conseqüència d’una secció medul·lar, provocada per un accident; des de llavors es trobava immobilitzat de forma absoluta i permanent de tot el cos, a excepció del cap. A partir d’aquell moment la percepció de l’eutanàsia i la mort assistida va canviar l’opinió de molta gent al respecte.
La normativa estípula que hi tindran dret les persones majors d’edat amb plena capacitat de decidir, que es trobin sotmeses a un patiment físic o psíquic que considerin intolerable a conseqüència d’una malaltia greu incurable amb un pronòstic limitat de vida, amb un patiment greu i sense cap mena de possibilitat de curació o millora.
La secretaria general de la Conferència Episcopal, ha considerat una mala notícia l’aprovació de l’eutanàsia. En el comunicat que han publicat, demanen als espanyols que facin un testament vital, on quedi molt clar que, arribat el moment, volen cures pal·liatives i, en cap cas, l’aplicació de l’eutanàsia. També s’adrecen als metges perquè facin objecció de consciència i es neguin a posar fi a la vida dels pacients que ho demanin.
Aquest és un nou episodi dins d’aquest costum mil·lenari que té l’església per conservar el poder immiscuir-se en tota mena de temes. El que m’indigna és que a dictadors assassins com Franco o Pinochet, morts al llit, l’església muntés solemnes funerals, amb la participació de bisbes inclosa i després de rebre els sagraments, mentre que a Roma, una dona en estat vegetatiu, que morí assistida, el Vaticà va ordenar tancar el temple on s’havien de fer les exèquies, prohibint l’acte i deixant al fèretre, la família i la gent al carrer, el que va provocar una multitudinària manifestació en contra d’aquella decisió davant mateix el temple que, així i tot, es va mantenir tancat.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? És normal que una persona malalta, amb dolors insuportables i sense possibilitat de curació o millora hagi de patir? Sóc conscient que persones de bona fe, tant si són catòlics com sinó, estaran en contra de l’eutanàsia. Ara bé, no els desitjo que s’hi trobin, ja que patir, o veure com pateix un ser estimat és molt dur. Què faran aleshores? Val més que no s’hi hagin de trobar mai en aquesta situació.
