Fa força temps que es parla d’una taula de negociació entre Catalunya i Espanya. L’objectiu d’aquesta suposada negociació i els possibles temes que en ella es tractaran no els tinc gens clars. La part catalana plantejarà, sense cap mena de dubte, una sèrie de raons com ara l’amnistia, l’indult, la fi de la repressió i, probablement, establir la forma de pactar un referèndum d’autodeterminació amb determinades clàusules.
Personalment no tinc cap esperança que la taula solucioni la major part del que he exposat anteriorment. En qualsevol negociació s’han de tenir en compte unes tècniques, de les quals dues d’elles són prèvies a l’inici de qualsevol negociació i obliguen a definir unes regles de joc molt clares. Ambdues són conditio sine qua non; dues normes que són del tot imprescindibles.
En primer lloc cal un reconeixement entre les parts i, en segon, obtenir garanties d’igualtat entre els negociadors, amb algun mecanisme que ho asseguri (un mediador, per exemple). La raó és òbvia. Entre desiguals no hi ha mai cap acord lliure. No es pot anar a negociar amb qui té a la cintura una pistola o una carta (un article 8 d’una Constitució o el negacionisme contumaç del Dret a l’Autodeterminació, per exemple).
Confiar la solució del diàleg i de la negociació, sense abans tenir assegurat el reconeixement de les parts i el respecte a la igualtat és senzillament un error; una presa de pèl abocada al fracàs. La dignitat no es negocia des de la inferioritat. Amb un superior no es negocia, es pidolen almoines i se suplica; en desigualtat no es va més enllà de la claudicació de l’esclau davant l’amo. Aconseguiràs un pam més de cadena, però mai la llibertat.
Una negociació sense tenir assegurades aquestes premisses prèvies està abocada al fracàs, és vol fer creure a la gent que hi ha una possibilitat d’èxit quan es vol configurar un govern que ha de plantar cara a l’estat espanyol i al mateix temps, insistir en la internacionalització del conflicte. Considerar aquesta taula de negociació com una possible solució al conflicte, em sembla desafortunat i impropi dels nostres polítics si realment hi confien.
Voldria que veiessin un vídeo on els expresidents González i Aznar, enemics declarats en el passat, a l’hora de parlar sobre Catalunya són més que íntims amics. En l’actualitat no tenen cap càrrec públic, però la influencia, que encara tenen podria, arribar el cas, ser determinant en l’opinió publica en el cas improbable que el govern actual fes més concessions de les que “l’espanyolisme furibund” estigués disposat a permetre.
Tot el que he expressat en aquest article és un resum, amb alguns afegits propis, d’una publicació de Bartomeu Mestre i Sureda, expresident d’ER a les Illes Balears i cap de llista d’ERC al Congrés el 1993. Subscric el 90% de totes les seves afirmacions.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Creuen que servirà d’alguna cosa la taula de diàleg si és que aquesta s’arriba a constituir? Han vist que l’estat hagi desistit de la repressió o algun gest en favor dels presos? De nou s’ha suspès el tercer grau. Són aquestes les mostres perquè la negociació sigui positiva?
Ni tant sols es farà una reunió tot és xerrameca inutil
La taula de negociació no servira de res. L´ERC e la CUP acaben firmar la tornada al autonomisme, traició al 1-O. Espero que JUNTS és manringui ferme, encara que tinguem que anar ha unes altres eleccións.
Una democrácia plena i avançada, hauría de ser suficient per superar satisfactoriament aquest conflicte. Però no és el cas. L’Estat espanyol està atrapat amb ell mateix, la seva perversa idiosincràcia, la seva tràgico-còmica història, el seu pecat original que perdura amb molta força, la seva economía estractiva que fa que no és que ens necessita imperiosament, és que necessitaría dos o tres Catalunyes i les tindría si per contra de centralitzar estúpidament desde sempre hagués potenciat inteligentment l’arc Mediterrani o Sur i Est i per altra banda també Nort i Oest. En canvi el que ha passat és tot lo contrari i el resultat és, Madriz un enorme forat negre que com a tal no solsament és improductiu sinò multidepredador de la Perifèria amb consequències distintes i sempre negatives en cada cas.