El passat 23 de febrer es va celebrar un acte per rememorar el 40è aniversari del 23-F. El cop d’estat que no va triomfar, però que va deixar un llastre que avui dia encara estem patint. Felipe VI, fill de Juan Carlos I, l’emèrit, va voler reivindicar la fermesa i autoritat del seu pare la nit d’autos. Semblava que en aquest acte buscava la seva pròpia legitimitat i la de la institució monàrquica que ara ell encarna.
Però Juan Carlos ha estat el veritable protagonista d’aquell acte i el que ha vingut després. Per un costat s’ha intentat reivindicar la seva figura, però l’endemà, el ple del Congrés va refusar qualsevol reforma de control de la institució monàrquica, denegant anul·lar la inviolabilitat del monarca i l’aforament de la família reial.
No sé si ha estat idea seva, dels seus advocats o assessors, però que dos dies després l’emèrit presentés una nova regularització d’impostos a hisenda, mentre la fiscalia no és molesta a estudiar o perseguir uns presumptes delictes, dels quals la justícia Suïssa se n’ocupa molt més que l’espanyola. I no es tractava d’uns centenars de milers sinó de quasi 4,4 milions d’euros.
No acabo d’entendre l’expressió “conductes incíviques” feta per Pedro Sánchez amb relació a l’emèrit Juan Carlos. L’incivisme és una altra cosa, això és delicte pur i dur i tinc la sospita que no arribarem mai a saber-ne tots els que haurà arribat a cometre mentre la inviolabilitat el protegia.
La inviolabilitat, l’aforament i qualsevol mesura que protegeixi als qui en gaudeixen, és una malaltia crònica que la pateixen els poderosos, és la pèrdua del sentit de la realitat que els fa creure que a ells tot els està permès. Com mot bé diu el periodista Josep Ramoneda, La inviolabilitat serà una via directa a l’abús perquè atorga la condició d’irresponsable a qui la gaudeix.
Tenim moltíssims motius històrics per ser antiborbònics independenment de ser o no antimonàrquics. A més i primer de tot, molts catalans no tenim rei d’Ñ. No se com explicar-ho.