Se n’ha parlat molt aquests dies en complir-se el quaranta aniversari del fallit cop d’estat del 23-F. Fallit de debò o exitós a mitges? Dic això perquè si bé sabem com va acabar, també sabem i de forma clara quins efectes se’n van derivar. El cop d’estat que es va produir llavors va donar per tancada o modificada la transició del 78, posant el fre i, segons moltes opinions, la marxa enrere als acords aconseguits anys enrere.
Quan es va arribar als acords de la transició va semblar que tothom havia quedat satisfet, però als poders de la dreta els va semblar que s’havia anat massa lluny, mentre que els de l’esquerra pensaven que s’havia quedat molt curt. Així i tot totes dues parts van acabar acceptant els acords.
Anys més tard, els poders reals de l’estat —no els polítics— van considerar que la transició havia arribat massa lluny o que hi havia el risc d’arribar-hi i ho van aturar, sobretot en allò que més els inquietava: L’evolució de l’estat autonòmic. Com molt bé diu el periodista Vicenç Villatoro, el règim del 78 es va convertir en el règim de 1981 establert l’endemà mateix del 23-F.
El rei que, segons la versió oficial mantinguda fins ara va salvar la monarquia, va convocar a la Zarzuela tots els partits espanyols a excepció de bascos i catalans. Del règim que es dibuixà aquell dia —no se sap ben bé com— en resultà una democràcia convencional però amb tres zones d’exclusió. La Monarquia, la unitat d’Espanya com ells l’entenen i la no revisió del franquisme que es va mantenir dins les estructures de l’estat.
Calvo Sotelo va ser elegit president i a aquest el substituí Felipe González. La frenada del règim autonòmic es va dur a terme amb la Lofca i la Loapa, El PSOE va guanyar les eleccions amb la frase: OTAN, d’entrada no i tots sabem com va acabar el tema. Des de llavors la majoria de polítics no han complert, ni compleixen, les promeses electorals. L’actual president assegura que Espanya és una democràcia plena.
El que em crida l’atenció és el suport que continua tenint la monarquia per part dels partits, anomenats constitucionalistes, després de tot el que sabem dels Borbons, des del primer fins avui. Pràcticament no se’n salva ni un. Així i tot, la proposta per anul·lar la inviolabilitat de la figura del rei, ha estat rebutjada aquests dies en el Congrés dels Diputats. Sembla veritable la dita que diu: Qui no recorda la història està obligat a repetir-la.
Que en pensen vostès, benvolguts lectors? Que en queda d’aquell esperit de la transició? Que en queda del règim del 78? No sabem amb seguretat la veritable història del 23-F, el que si sabem són les conseqüències polítiques i econòmiques que aquell fet ens ha reportat. Creuen que Espanya té solució? No troben normal que Catalunya, la més perjudicada de totes les autonomies, lluiti per aconseguir la Independència?
